La història de Catalunya és la història d’Occident, i la història d’Occident és la història del món. Per entendre la història de la humanitat cal capbussar-se a la Grècia clàssica, a la Roma republicana i imperial i al cristianisme europeu medieval, sense oblidar la influència jueva. La barreja que han aportat les creences càlides del Mediterrani i les ciències fredes del nord del continent ha conformat la idea del poble europeu i la font de tota tensió ideològica al món. Amb aquest pòsit tan profund i potent, l’època moderna europea ha anat modulant el seu curs i ha acabat emmarcada en tres grans corrents filosoficomorals que han continuat guiant els designis de la humanitat. Entre els segles XVII i XVIII, és a dir, la història que va a cavall de la Guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia i la Guerra de Successió amb el tractat d’Utrech, és on es cou tot l’estofat i és l’inici de la nostra era actual. D’aquí, en surten els grans estats nació, el progrés mecànic i científic i, per tant, les revolucions econòmiques i ideològiques, que juntes venen a ser el mateix. En aquest moment, doncs, se’ns apareixen les tres concepcions europees que, com he dit més amunt, han conformat els marcs sociopolítics actual: el concepte anglès, el concepte francès, i el concepte alemany. Tres maneres d’influir en l’home que sempre han mantingut una relació complicada, però que al cap i a la fi, d’una manera o altra, han acabat entrellaçant-se totes tres.
Per començar tenim la ‘grandeur’ francesa amb el seu universalisme racionalista de cartró-pedra i un proteccionisme embafador, que en abanderar totes les causes possibles de l’home ens ha regalat la Il·lustració i les idees revolucionàries; però que, alhora, també ha significat la deshumanització dels territoris -que també formen part de l’ànima de l’home- i la tendència al totalitarisme racional desposseint l’home de la naturalesa i del misticisme, per abocar-lo finalment a la burocràcia més grisa. És la filla ‘pija’ de l’aristocràcia que vol jugar a ser revolucionària tot el dia per sentir-se millor.
A l’altre cantó tenim el romanticisme conservador germànic, naturalista i místic, que no li cal aparentar grandesa perquè ja la porta incorporada en el motor. Un motor amb molts cavalls, que fixa la seva producció en l’eficàcia més que en la idea, perquè quan hi fica la idea la humanitat es posa a tremolar. És clar que aquests germànics a vegades ens han sorprès amb grans corrents com el luteranisme, que ens ensenya que, al contrari del catolicisme, per arribar al cel ens cal esforç i responsabilitat individual.
Per últim, al mig de les dues, o més ben dit, separades pel Canal de la Mànega, tenim el concepte de mercat anglosaxó, una idea que, lluny de l’intervencionisme moral i social dels altres dos, practica un pragmatisme que l’ha portat a la palestra de la modernitat imposant-se al món amb un atractiu comparable al llatí dels deu primers segles de la història després de Crist.
I arraconada en un cantó del Mediterrani, i durant segles mantinguda a l’ostracisme històric, hi tenim Catalunya. La guardiana dels valors occidentals. Un territori que, amb la seva capital al capdavant ha sintetitzat, amb falsa modèstia i superioritat moral provinciana típicament catalana, les idees humanístiques i més progressistes del vell continent. Una capital que ha mantingut ben fresc un dels grans conflictes moderns que ens dura fins a l’actualitat: la tensió existent entre la ciutat i l’estat. Aquesta batalla constant entre la llibertat i l’autoritarisme, entre la confederació i la recentralització, o entre el localisme universal i l’universalisme imperial. Barcelona, acomboiada sempre del seu rerepaís, n’ha agafat sempre una mica de tot arreu, de la racionalitat francesa, del romanticisme alemany i del concepte comercial urbà anglosaxó, i ha intentat des de la seva estratègica posició aportar l’autenticitat de la civilització europea, malgrat estar emmudida i castigada contínuament per l’acció bel·licista castellana. Barcelona forma part d’una radi de ciutats europees que representen la centralitat i el motor econòmic d’Occident.
La gran batalla europea en els propers anys més immediats es resoldrà revisant -o fent caure- una actualitat massa nihilista d’una societat engreixada pels excedents estatals, i cercant en el model premodern europeu de les ciutats i regions estat. Aquest món actual tan convuls i desgastat té dues opcions, si el que es pretén és continuar guiant la civilització: mantenir la idea farragosa de l’estat nació burocratitzat i omnipresent o tornar als orígens il·lustrats de les revolucions americana i francesa. En aquest sentit, la independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l’Europa actual cap a una Europa més democràtica, cívica i comerciant de la constel·lació de les ciutats-estat a l’estil llombard o català (tornar a casa, vaja). I d’aquí, aportar al món una nova idea de relacions socials harmòniques, talentoses i cíviques. Pel contrari, com més triguem a independitzar-nos, menys possibilitats tindrem de desafiar aquest model tronat estatalista que tant de mal i tants problemes ha causat al món fins als nostres dies.
