Sóc dels qui es prengueren humorísticament la notícia de la falsa llicenciatura de la senyora Joana Ortega; aparentment, això del govern dels millors no lliga gaire amb la necessitat d’empescar-se titulacions universitàries que encara no s’ostenten. La ulterior precisió de la vicepresidenta del govern, segons la qual només li mancava una assignatura i mitja, culminava la nota humorística: quan les assignatures s’han de comptar per meitats vol dir que la carrera s’ha indigestat. I molt probablement aquesta assignatura, mitja o sencera, deu ser l’estadística, el que afegeix una tercera nota d’humor: una estadista que no hi ha manera que aprovi estadística!
Bromes a part, la dignitat amb la que la senyora Joana Ortega ha assumit la relliscada m’ha agradat molt. L’hem vist íntegra i modesta, encaixant les garrotades que li han arribat pertot arreu. Ha demostrat la seva vàlua des de la humilitat i ha sabut fer-se càrrec dignament de la difícil situació en la que s’ha posat tota sola. I qui no s’ha posat mai tot sol la soga al coll? Això me la fa simpàtica, què volen que hi faci? A la vegada, la veig capaç d’assumir els més difícils reptes governamentals. La senyora Joana Ortega s’ha fet mereixedora de la meva confiança i, de retop, de la confiança que els ciutadans hem dipositat en ella; no és llicenciada en psicologia però ha demostrat ser una gran persona.
Altra cosa ha estat la destralada del senyor López Tena. S’ha acarnissat com un energumen contra la interessada. Fins i tot la presidenta de la comissió parlamentària, Marina Geli, li donà l’oportunitat de rectificar, però ell, ensuperbit per la raó formal, com un notari que dóna fe pública dels pecats dels altres, feu per vilesa el gran refús. I no en tingué prou amb això sinó que l’endemà s’acarnissà contra Duran Lleida i s’emmerdà fins el moll de l’os en la seva vida sexual privada. Diu Kavafis: “Per a certs homes tanmateix ve un dia que han de dir el gran Sí o el gran No. És evident tot d’una qui era que tenia a punt dins seu el Sí, i en dir-lo va endavant cap a l’honor i la convicció. Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen a preguntar-li, “No” repetirà. I, amb tot, aquell “No” –l’exacte que calia- l’aterra per tota la vida”.
La meva primera reacció fou humiliar una mica aquest milhomes que es mostra més preocupat per la vida sexual privada dels seus adversaris polítics que pel fideicomís de residu o per la quarta vidual. Vaja quin notari! Fins i tot vaig pensar en suggerir al nostre director que obrís una secció en la que els qui volguessin poguessin apuntar-s’hi per formular una queixa massiva davant la Dirección General de Registros y del Notariado. Ja sé que no hauria servit de res, però si una conducta és menyspreable en un metge és que emmetzini a un altre ser humà, sigui el seu pacient o no; i en un professor que perverteixi la mainada, siguin els seus alumnes o no; i en un arquitecte que es dediqui a volar edificis; i en un notari, que tafanegi en la vida privada dels altres, siguin els seus clients o no.
Aquesta fou la meva primera idea, que ràpidament vaig rebutjar. Al cap i a la fi, el senyor López Tena ha estat víctima de la pressió política a la qual es deu trobar sotmès per causa de la defecció de Laporta. D’altra banda tu no ets el més indicat per fiscalitzar les sortides de to dels altres, vaig dir-me. Finalment, la vida m’ha ensenyat que les persones més perilloses són les aparentment més equilibrades, com ara Robespierre o Stalin; aquelles que no perden mai els papers.
Així és que em vaig posar a pensar en la gran lliçó que ens proporcionava el senyor López Tena: Catalunya és una nació malalta. Tres-cents anys d’esclavisme ens han emmalaltit i ara això s’ha convertit en un tots contra tots. Si en la política petita som tan mesquins, què no passarà l’endemà de la independència? Només cal veure la nostra premsa groga, encapçalada pels dos diaris més vils d’Europa: l’Avui i l’Ara, que ja no compro, tan preocupats com estan per si el nou govern reïx o no en la supressió de l’impost de successions i de la zona vuitanta. El que menys els importa és l’impost de successions i la zona vuitanta. El que realment els preocupa, i molt, és que el partit del govern aconsegueixi complir les seves promeses electorals. Com que els del tripartit les incompliren gairebé totes, interpretarien la victòria del govern com la seva gran derrota i humiliació.
Mentrestant el govern comença a arronsar-se i ja diu que només suprimirà l’impost de successions entre pares i fills, però no entre oncles i nebots. Si aquesta mesura culmina tal com avui ha estat enunciada per la premsa, el nou govern haurà restaurat l’eixorquia, aquell mal ús que suprimí la sentència arbitral de Guadalupe, l’any 1486, i que consistia en un impost que permetia al senyor quedar-se amb una tercera part de l’herència si el pagès moria sense fills. Quins són els oncles que institueixen hereus els seus nebots? Els qui moren sense fills, naturalment. Això no és el que ens havien promès, senyors del govern. Compleixin els seus compromisos, suprimeixin íntegrament l’impost de successions i fins i tot el de donacions, i no amb efectes retroactius a partir del primer de gener del 2011 sinó a partir del primer de gener del 2010; al cap i a la fi les eleccions foren l’any 2010. I deixin aquests periodistes ressentits de l’Avui i l’Ara que vagin bramant, que de brams d’ase no n’arriba cap al cel.
Pinós.
