Fa uns dies vaig veure una entrevista en un programa de televisió local. Em va atrapar l’atenció. Els entrevistats eren un jove que fa una colla d’anys que és un germà de la comunitat ecumènica de Taizé. L’altre era un jove capellà que fa un any i mig que exerceix en una parròquia del Baix Llobregat. L’entrevistador era un jove despert i intel·ligent a tenor de les preguntes que va fer als altres joves, que eren més o menys de la seva edat. Eren preguntes que volien anar al cor de la gran pregunta, o, millor dit, de les preguntes encadenades: l’existència d’un Déu, el sentit de la vida, el perquè del mal, la violència, la destrucció, el paper de les religions, la vivència de la fe en la vida quotidiana…
En el nostre món secularitzat des de fa ja ben bé dos segles, i més en els nostres dies, ocupats gairebé enterament per la tecnologia, la ciència, l’abundància d’informació i el fenomen de la globalització, em va sorprendre aquella conversa, encara que en realitat es va desenvolupar en un balbuceig, en un intent per donar resposta a les preguntes que, atiades per la mateixa inquietud, es devien fer els nostres avantpassats abans que fossin conscients, i els conscients sempre són pocs, i, per tant, poc incideixen en l’opinió general, de la tesi de fons que l’astrofísic i especialista en filosofies orientals, Juan Arnau, exposa al seu llibre La fuga de dios. Las ciencias y otras narraciones (Galaxia Gutenberg).
En els primers paràgrafs del seu assaig, escriu Arnau, i tradueixo: «La fuga de dios planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder, sinó com un lliurement: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà del món. Des d’aleshores només pot viure a mercè de l’evolució espiritual dels éssers que l’habiten».
Aquesta argumentació, sens dubte tan enginyosa com raonable a la llum de les escriptures que poblen el nostre imaginari col·lectiu pel que fa als relats de la creació que ens han pervingut de les diverses cosmovisions culturals del planeta, és un intent de resposta, tal com jo ho interpreto, a la gran pregunta i a les preguntes que se’n deriven: l’existència de Déu és indemostrable de manera científica, objectiva, si bé com a experiència humana, subjectiva, crea en el nostre ésser més íntim i delerós d’amor les condicions ètiques i morals que donen sentit a la vida en la qual l’individu és responsable del bé i del mal que fa, que Déu és a través de nosaltres, de manera que depèn de nosaltres la seva bondat, la seva bellesa, l’evolució constructiva del món.
Els entrevistats, animats per les agudes preguntes de l’entrevistador, i mitjançant les seves vivències, van provar de focalitzar la seva resposta en aquesta força poderosa que, sorgint de l’interior de l’ésser, «relliga» (això vol dir la paraula religió) tot el que sembla separat, i que potser explica perquè ciència i esperit no semblen entendre’s i que la religió com a intermediària relligaria. Es podria pensar que la ciència sembla tenir por de l’immaterial perquè no el pot mesurar, però tothom sap, per experiència pròpia, que és l’immaterial el que ens porta, el que ens fa moure a l’acció humana i ens fa sentir vius més enllà del cos. La veritat científica, doncs, sempre queda coixa, i d’aquí poden sorgir les preguntes abans esmentades tenint present que les respostes no són dogmes sinó respostes individuals que conformen, això sí, una veritat participativa. És per aquesta raó que vaig alegrar-me d’haver participat com a espectadora d’una conversa entre aquests tres joves preocupats per allò que no sabem i que ens transcendeix, la qual cosa potser vol dir, tal com jo ho entenc, que mentre pensem aquest déu en fuga l’estem creant i, per tant, Déu existeix a través nostre i de nosaltres depèn que es faci visible a través dels nostres actes en la vida quotidiana…
