La preocupació per la vitalitat de la llengua catalana continua obrint titulars. El darrer fa referència a les dades aportades per la Conselleria d’Educació que indiquen que menys de la meitat del professorat imparteix la matèria en català. Durant molts anys tots hem fet veure que el nostre sistema educatiu es basava en la immersió lingüística, és a dir, en fer les classes exclusivament en català per pal·liar la situació de desigualtat en què la llengua autòctona es trobava en molts altres àmbits. La preeminència del castellà al cinema, la televisió, l’oci i en molts entorns socials havia de trobar el seu contrapès a l’escola per tal que tots els catalans poguessin ser iguals. Tothom havia de dominar perfectament les dues llengües per fer una societat cohesionada que no es dividís en dues comunitats fent la vida en paral·lel.
L’experiència personal i la informació que ens arribava d’oïda ja ens deia que això de la immersió no estava anant ben bé a la pràctica com deia la teoria. En el meu cas, sí que es va complir al 100% a l’escola primària, sobretot perquè la vaig cursar en un entorn majoritàriament catalanoparlant. A la secundària i a la universitat ja era més freqüent que hi hagués professors fent classe en castellà. Però només cal preguntar una mica per saber què passa a les escoles de municipis i barris on hi ha una població molt majoritàriament castellanoparlant, que és on la immersió total seria més necessària, per entendre d’on surten aquests números que ha publicat la conselleria del ram.
Precisament, el model d’immersió lingüística va ser reivindicat amb força als indrets on la immigració peninsular havia fet del castellà la llengua majoritària. El primer centre públic a implantar-lo va ser l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet després que les famílies l’exigissin amb manifestacions i recollides de signatures. Lluny del que ha volgut fer creure la propaganda espanyolista, van ser precisament les famílies castellanoparlants les primeres a voler-s’hi acollir per fer que els seus fills formessin part de la societat catalana amb igualtat de condicions. D’uns anys ençà, el nacionalisme espanyol ha volgut girar la truita presentant-ho com una mena de tortura a la mainada de parla castellana, amb l’experiment polític de Ciutadans com a principal sembrador de discòrdia intentant practicar allò del divide et impera.
La decepció per la realitat revelada no hauria d’ofegar un lleuger optimisme: almenys és senyal que el govern per fi s’ho pren seriosament i intenta fer-hi alguna cosa, més enllà de fer veure que tot va bé i posar-se medalles. Com era d’esperar, l’interès del govern per revertir la situació ja ha despertat l’agressivitat dels mitjans del règim. La premsa de Madrid ja parla de “controlar” la parla dels nens i de “la vigilància sobre l’ús del castellà”. Les cometes fan referència a dos titulars ben reals que volen imposar el marc mental que tot el que suposi la promoció i defensa del català és propi de dictadures. És clar que mai no fan servir el mateix llenguatge quan es tracta de les mesures fetes en el sentit contrari, sovint atroces i intolerables, sempre encaminades a promoure la uniformitat. Per exemple, l’any 2001 va sortir una sentència a Astúries segons la qual un jutge no considerava discriminatori que una escola multés els alumnes que parlessin asturià dins el centre.
I ja que parlem de sentències, el desembre del 2020 vam saber que el TSJC dictaminava, com si tingués algun coneixement en matèria educativa, que el 25% de les classes impartides a Catalunya havien de ser en castellà. Allò paradoxal és que, tal com estan les coses, suposaria reduir la presència actual del castellà a l’escola. Però no ens emocionem esperant que algun jutge exigeixi canvis perquè el que determinaven és que el 25% de castellà fos un mínim. A partir d’aquí, de l’un mai no en tenen prou i de l’altre sempre els en sobra.
