Fa un parell de mesos a la CatDem s’organitzava una conferència amb el professor d’ESADE Albert Serra sota el títol de ‘Per què prosperen o fracassen les nacions?’. Un títol suggerent que ens va menar cap a les reformes que necessitaria Espanya per anar endavant en un cas ideal i la molta feina que falta per fer a Catalunya si esdevenim un Estat.
La teoria, provinent de la obra d’Acemoglu i Robinson diu (a grans trets) que per a què una nació prosperi requereix un sistema obert i inclusiu, que permeti la participació d’una pluralitat d’actors, que sigui capaç de regenerar les èlits de forma natural, on hi hagi separació de poders i que sigui obert a la innovació. En canvi les societats tancades, resistents als canvis i controlades per un nombre limitat de persones, tendeixen a col·lapsar a mig termini davant la seva incapacitat per adaptar-se al món exterior i a les seves contradiccions internes.
Part de la força del moviment independentista, sorgeix de la realització que reformar Espanya és quasi impossible. I no em refereixo només a una reforma pel que fa a l’encaix català estrictament, sinó a molts altres aspectes, com ara la seva cultura política, el domini de les oligarquies sobre el BOE, el centralisme anti-econòmic en la construcció d’infraestructures, el poder de l’alt funcionariat madrileny, etc. Hi hagut una divergència creixent entre les preferències polítiques dels catalans i de bona part de la resta de ciutadans de l’Estat. Molts catalans consideren que un Estat català seria més “reformable”.
És cert que mentrestant Podemos i Ciutadans han sorgit com a noves forces suposadament regeneradores pel que fa a Espanya, però tanmateix les seves propostes no qüestionen la columna vertebral de l’Estat.
A més, aquesta dinàmica, particularment en relació a Catalunya, serà cada cop més evident com més s’acostin les eleccions de la tardor, que posaran al descobert que tant Ciudadanos com Podemos necessiten radicalitzar el seu discurs contra el procés català per mantenir (i guanyar) suports a la resta de l’Estat.
Retornant a l’inici de l’article. Un dels motius que impulsen l’independentisme és construir una societat més inclusiva i més pròspera. En què ni el poder polític ni econòmic pugui quedar perpètuament en les mateixes mans. En què les institucions estiguin sempre al servei dels ciutadans. En aquest sentit, és obvi que ja hi ha reformes que es podrien dur a terme a la Catalunya autonòmica, com per exemple la reforma de la llei electoral.
Tanmateix cadascuna de les reformes necessàries requereix una gran inversió de capital polític. Molt gran (per algun motiu no es duen a terme!). En contrast, el cost d’obrir els debats necessaris per reformar Catalunya en el moment zero de la independència podria ser molt més baix degut a la obligatorietat de repensar poc o molt per complet el nostre model institucional.
Aquest és el moment per a posar les bases d’una administració moderna, un model territorial que permeti el desenvolupament econòmic autònom de totes les parts del país, d’un model electoral (si no el tenim!) que doni poder real als ciutadans sobre la classe política, per refer de baix a dalt la justícia, per repensar el model de pensions abans que es converteixi en insostenible, canviar l’estructura impositiva que patim o crear una hisenda eficaç contra el frau.
En seríem capaços? Jo penso que sí. Però en qualsevol cas, malgrat que la independència seria la oportunitat perfecta per a reformar Catalunya per tal de convertir-lo en un país millor la feina no acabarà el primer dia. A més del llibre de Robinson i Acemoglu, tenim exemples propers de països europeus que pràcticament han fet fallida els darrers anys, entre ells l’Estat del qual encara formem part.
Assolir la independència hauria de ser un catalitzador per a que hi hagi un gran debat públic sobre el rumb que ha de prendre el país, i amb sort la base per a una Catalunya reformada i reformista capaç d’enfrontar-se amb garanties als múltiples reptes que ens depararà el segle XXI millor que si ho féssim essent una simple comunitat autònoma d’Espanya. La independència vista com una oportunitat és sens dubte un dels millors argument possible per a convèncer indecisos de cara al 27S.
