Catalunya any 2009. Tenim escoles, carreteres , hospitals, jutges, científics, militars, trens, aeroports, subsidis,… una complicadíssima xarxa de bens i serveis públics que gestiona un estat-imperi I que durant el segle XX s’ha anat estenent com a realitat suprema a l’Europa occidental. Això representa ,sens dubte, una altíssima fita de progrés I benestar sense precedents. Un quasi paradís terrenal guanyat a pols i després de segles de guerra.
Aquest Edèn no el gestiona un àngel, sinó una complexa i llarga llista d’organismes de control ( municipis, diputacions, consells comarcals, autonomies, estat, consell europeu… un 20% de la població ocupada com a funcionaris i un altre 30% en feines generades per la despesa estatal, aproximadament). Ho regula un sistema financer ( suposadament independent de l’acció política però controlat per l’estat). Ho alimenta una economia de mercat a través de un sistema de recaptació d’impostos sobre l’activitat econòmica.
Parlem de qui paga les misses. Perquè ningú creu en Deu, però tothom està disposat a creure en el miracle dels pans I els peixos.
Analitzem el miracle:
1/A Catalunya any 2008, una indústria que ha facturat 10 M d’€ ha donat ocupació aproximadament a unes 100 persones i ha aportat a les arques de l’administració uns 3 M d’€ ( recaptant IVA, IRPF, SS, …) Us estalvio els càlculs, però ,creieu-me ,surten aquests números. Les indústries, durant aquests darrers anys, com a molt han guanyat un 5% brut, que després de descomptar I’impost .Societats els hi han quedat en uns 300.000 ( En Botin ell solet n’ha guanyat més de 10.000.000 només com a sou declarat!) . Tot plegat acceptable: per cada Euro guanyat per la indústria, n’ha aportat 10 a l’estat. Indústria 1, Estat 10. ( el delme medieval a l’inrevés…)
Així, centenars de milers d’empreses industrials a Catalunya han anat guanyant 1 i donant 10 a l’estat any darrera any.
2/ Però amb la caiguda de l’activitat econòmica a Catalunya l’any 2009, l’industrial ha deixat de guanyar ( o bé ha començat a perdre). Al 2009 facturarà 7 M d’€, ocuparà 70 treballadors I segurament perdrà diners. Al 2009 , l’estat seguirà recaptant 2 M d’€. Tindrà una caiguda d’un 30%,es cert, però seguirà ingressant.
3/ Mentre la indústria pugui seguir treballant sense guanyar , l’estat seguirà ingressant els 2 M . Però, si plega ( o si els bancs li tallen el crèdit i ha de plegar), l’estat deixarà d’ingressar els 2 milions i haurà d’afegir-ne un altre per subsidiar els 100 aturats. A més, cada indústria que plega , és com un bosc que es crema i no torna a créixer en molts anys.
Voilà! No hi ha miracle! Ens quedarem sense pans I peixos! En resum, que cada petita fàbrica de 10 M d’Euros de facturació que plega, deixa a 100 persones sense feina I a l’estat sense 4 milions d’euros d’ingressos.
No veig a NINGÚ conscient del problema del tancament de fàbriques. No es pot mantenir una societat del benestar amb un sistema impositiu basat en la creació de riquesa pel treball bàsicament industrial sense fàbriques I teixit productiu.
REPETEIXO: Cada fàbrica de 10 milions de facturació que tanca es un drama per 100 persones, un inevitable fracàs per l’empresari i un problema de 4 milions d’euros anuals per la comunitat
Així doncs, “pit I collons” i a RESISTIR ! Però si us plau, funcionaris de l’imperi espanyol ( tripartit inclòs), recordeu que si tanquem, per cada Euro que perdem, en perdeu 10 vosaltres… en aquest cas, mal que us pesi, al menys morirem matant!
