La inflació no existeix per als europeus que no van néixer amb l’euro. L’euro és la moneda creada pels europeus, i defensada pel Banc Central Europeu dominat per uns alemanys negacionistes de la inflació. Emprant mecanismes que s’escapen a la comprensió de la majoria de ciutadans, però que son reals, el Banc Central Europeu ha creat la ficció que l’euro es una moneda estable per sempre.
Si féssim una enquesta, veuríem que en l’imaginari col·lectiu dels joves, l’euro té un valor absolut. Els més grans, en canvi, recordem una cosa anomenada pesseta com el Barça del Cruyff, el 124, el cop d’estat del Tejero, o com el concert del Llach al Camp Nou. Però també creiem que l’euro te un valor absolut. Perquè la nostra experiència recent dels darrers anys ens diu que les coses, després dels anys de malson d’anar convertint pessetes e euros, valen si fa no fa, el mateix. El cafè fa temps que val 1,1 Euros, el menú del bar 11 euros, i la barra de quart… bé és igual ara ja hi ha tants pans que ja no ens serveix de referència.
Nois ( i noies), això s’ha acabat. L’any vinent, el cafè valdrà primer 1,2, i segurament a l’estiu ja estarà a 1,50. El menú començarà també a 12 euros, i acabarà l’any entre 14 i 15. No us parlo ni de la benzina, ni dels lloguers, ni de les hipoteques per no espantar-nos. Ni de les factures de gas del primer trimestre.
Però… i els salaris? No ho sabem, perquè ens passarem l’any discutint els augments. Els sindicats tornaran a aparèixer als diaris i als carrers reivindicant que la vida s’ha encarit i que els salaris s’han d’augmentar segons l’IPC, que pels qui no ho recordeu representa una manera de calcular l’increment dels preus al consumidor (sigles IPC). I al final hi haurà un augment. I pel 2023 un altre, i així successivament fins no se sap.
Com s’explica aquest fenomen? Per la llei de l’oferta i la demanda! Perquè el preu del gas s’ha multiplicat per cinc en un mes, el de l’electricitat especialment en països com en nostre on hem descobert que produïm una bona part de l’electricitat amb gas, s’ha doblat. Perquè les matèries primeres, especialment les que vénen de Xina, s’han també encarit moltíssim perquè no ens arriben i estem disposats a pagar el què calgui. És la llei de l’oferta i la demanda! De què ningú parla, però que s’acaba sempre imposant. Les ments dels intel·lectuals d’esquerres l’abominen, però que com la llei de la gravetat, cau pel seu propi pes.
Les coses valen el que estem disposats a pagar per elles. I això altera i alterarà sempre els preus. La moneda es simplement una mesura del valor, no és un valor “per se i en se” com deia un sergent de la meva companyia. A l’octubre, l’increment dels preus industrials representava ja un 31%. Això s’acabarà traslladant al consumidor que per ara ja porta acumulat un 5% (interanual, és a dir d’octubre 2020 a octubre 2021) però que només l’octubre ell solet ja ha representat un 1.8%). Amb dotze mesos acumulats com l’octubre, la inflació interanual a finals de octubre del 2022 seria de 12 per 1,8, es a dir 22%. I això abans que la pujada de preus industrial arribi al consumidor…
No tinc temps a res més. Però, perdoneu l’expressió, “fliparem“.
