Esl informes d’Amnistia Internacional sostenen que el món és avui més insegur i menys ètic que mai. Els governs dels Estats més poderosos del planeta cauen en el parany de la por. La guerra global al terrorisme, davant l’amenaça certa que aquest fenomen suposa, alimenta el racisme i la xenofòbia, i a més posa en entredit conquestes de l’Estat de Dret que es consideraven irreversibles. En efecte, a partir de l’11-S, els Estats occidentals han caigut sovint en la manipulació de la por, i en l’aplicació de mesures excepcionals com si fossin admissibles normalment. El cas més extrem és el dels presoners de Guantánamo per part dels Estats Units. Paral·lelament a aquest fet, les Nacions Unides no donen respostes eficaces a genocidis i a situacions inadmisibles èticament, com ara mateix a Síria, Liban, Gaza, Iraq, i al continent africà a Nigèria, i molts altres indrets.
Les xifres que podem llegir als informes són sempre escandaloses: una de cada tres dones al món pateix abusos de la seva parella; dos milions de persones, majoritàriament, dones i nenes, son utilitzades en el comerç sexual; el 70% de les víctimes en els conflictes armats són civils. Altres xifres per a pensar són que cada any es gasten al món 22.000 milions de dòlars en armes, quantitat amb la qual es podria escolaritzar tota la població infantil i reduir la mortalitat en dues terceres parts el 2.015; cada any es fabriquen el doble de bales que tota la població mundial…
Si comentem la realitat d’Àfrica podem afirmar que és un continent que es mor. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gravíssima situació que pateixen moltíssimes persones concretes. El problema no es nou. Per això, avui ja no es possible la indiferència davant unes dades impressionants: els africans viuen pitjor ara que no pas fa 40 anys, amb unes xifres que posen els pels de punta: 659 milions de persones viuen amb menys d’un dòlar al dia; el comerç representa només un 2% del total mundial; hi ha 140 milions de joves analfabets; augmenta el nombre de nens no escolaritzats; la sida es una pandèmia; més de 200 milions de persones no tenen accés a la sanitat; més de 250 milions no disposen d’aigua potable; una de cada cinc persones es troba afectada per un conflicte bèl·lic; el PIB per càpita se situa en el 0,1 %, i per acabar de rematar la situació l’Ebola sembra el caos.
Tampoc podem ignorar el cas de l’Iraq, juntament amb l’Afganistan, i sobretot la gran tragèdia de Síria, amb l’expulsió dels cristians de molts territoris, per obra del fanatisme i la manipulació extrema. Ens trobem amb crisis humanitàries de mides colossals. Dantesques.
Els desplaçats son fugitius de l’horror, la por, la misèria, i molts altres qualificatius que se li pot assignar a la guerra. Ara bé, a mi em crida l’atenció que mentre uns planifiquen i organitzen la guerra, uns altres, s’han de dedicar a organitzar i planificar les mesures per tal de pal·liar les crisis humanitàries. Són dos dinàmiques irreconciliables que es donen conjuntament: la guerra i les conseqüències deshumanitzadores per a la majoria de la població. .
Podríem afegir moltes altres dades i xifres, que reflecteixen un món insegur, perillós,i, en definitiva, miserable. Però tot i aquesta crua evidència no podem caure en el desànim. Hem de lluitar per tal de capgirar alguna cosa, per petita que sigui. No ens deixem endur per la indiferència!
Siguem testimoni de l’esperança i de la pau en un món tan hostil! En el començament d’un nou any, cal, com sempre, que ens plantegem fer alguna cosa, més enllà de les grans paraules, en el procés inacabat o en ocasions ni tal sols començat, per tal de construir escenaris de pau i justícia.
