El pare de la Joina era un científic que es passava l’estona amb l’ull enganxat a un gran telescopi en un important observatori d’astronomia dalt d’un turó. Com que els estels només es veuen de nit, el pare de la Joina treballava quan era fosc i dormia quan era de dia. Sovint passava que també treballava els caps de setmana perquè, segons ell deia, quan trobava una pista interessant li costava molt deixar la feina.
– La meva feina demana moltes hores d’observació i estudi, i les estrelles surten quan surten i no quan un vol. A més, m’agrada molt la meva feina.
A la Joina li era difícil d’entendre que quan el pare no anava a l’observatori seguís dormint durant el dia i , en canvi, estar despert durant la nit. Ella volia jugar amb el pare, anar a muntar en bici i fer moltes altres coses, però era difícil perquè o bé dormia o bé seguia amb el cap als núvols.
De tant en tant la Joina anava a l’observatori i el pare li ensenyava els noms dels estels en un gran mapa del cel i després els buscaven amb el telescopi. Cada cop que en trobaven un la Joina es posava molt contenta i, de vegades, fins i tot pensava que n’havia descobert un de nou. Llavors s’inventava noms i rebatejava aquelles precioses llumetes que penjaven del cel.
Però el seu pare, que tant sabia de nebuloses i galàxies tenia un problema. Sempre intentava de trobar les respostes d’allò que veia pel telescopi i, és clar, no sempre les trobava. Llavors es capficava amb la feina i era capaç de passar hores i hores treballant a l’observatori i oblidar-se de menjar i de dormir, i fins i tot podien passar alguns dies sense anar per casa.
Quan la Joina estava de vacances la mare la deixava anar més tard a dormir així que una nit d’estiu que el cel estava molt molt clar i els estels lluïen extraordinàriament va pujar al terrat de la caseta a on vivien i va plantar el telescopi que li havien portat els Reis l’últim Nadal. Va enfocar les lents tal com el papà li havia ensenyat i va començar a recórrer la volta del cel.
– Mira, l’Ossa Major i allà està la Menor, i aquell conjunt d’estels d’allà deu ser la constel·lació d’Orió. I aquella que brilla tant, quina és?
L’estrella havia cridat l’atenció de la nena perquè lluïa amb unes tonalitats vermelloses molt intenses. Com que no la reconeixia va anar a buscar un atles del cel que li havien regalat i ni així la va identificar. Estava convençuda que havia descobert una nova estrella i no podia esperar l’arribada del papà per a explicar-li-ho.
– Mamà, mamà, he descobert una nova estrella. Puc trucar al papà a la feina? Potser ell també l’ha vista.
– D’acord, però després cap al llit, senyoreta, que ja és força tard.
Quan el pare de la Joina van penjar el telèfon es va somriure i va pensar que la seva filla segur havia descobert Mart, que en aquella època de l’any es veia molt bé, i va seguir treballant fins que va ser de dia. En arribar a casa, la Joina l’esperava molt nerviosa.
– Papà, papà, has vist la meva estrella?
– Eh, doncs, veuràs… – el pare no sabia què dir, el cert és que no havia tornat a pensar en cap moment en l’estrella de la Joina.
– L’has vista o no? – va insistir ella.
– Es que tenia tanta feina que no he pogut – va dir finalment el pare.
La nena, en comptes de desanimar-se, va agafar el pare per la mà i el va fer pujar fins el terrat.
– Mira, papà, ara no es veu perquè és de dia, però estava allà mateix.
El pare es va quedar una mica sorprès ja que allà a on assenyalava la nena no podia mai veure’s Mart.
– Joina, saps què farem? Aquesta nit enfoques el telescopi cap el teu estel i me l’ensenyes, d’acord?
La Joina va passar el dia fent plans per la nit. Demanaria a la mare que li preparés aviat el sopar per poder estar molta estona amb el pare mirant pel telescopi. Quan va ser fosc va pujar al terrat i ho va començar a preparar tot, però tot d’una va veure marxar el cotxe del seu pare carretera enllà, camí de l’observatori. Va baixar corrents i va demanar la mare a on anava el pare.
– A treballar, bonica, com cada nit, perquè?
– Perquè m’havia dit que aquesta nit miraríem plegats l’estrella que he descobert pel meu telescopi.
– Joina – va dir la mare – ja saps que el papà té molta feina, que l’observatori necessita que ell estigui allà per funcionar correctament, per organitzar la feina dels altres científics i dels ajudants. Tu ara no ho entens però quan seràs gran i hagis de treballar veuràs que sovint el que hem de fer no ens deixa gaire temps per fer el que realment volem fer.
Molt decebuda, la Joina va tornar a pujar al terrat i va asseure’s al terra. Realment no ho podia entendre. ¿Perquè el fer-se gran i responsable i tenir una feina volia dir no poder fer coses que a un li agradava fer? ¿Perquè el seu papà no podia passar més estona amb ella si tots dos ho volien i quan ho feien s’ho passaven d’allò més bé? ¿Perquè el seu papà i també la seva mamà, sempre tan enfeinada plegant roba o fent els àpats, li deien “ara no puc”, “després”, “tinc molta feina”, “tu no ho entens”? Era veritat, ella no ho entenia i quant més ho pensava més convençuda estava que ells s’equivocaven i que ella no volia ser responsable si això significava perdre’s tants moments divertits i interessants com els seus pares es perdien.
