– Senyors, hem de seguir amb les observacions d’ahir i recalcular aquelles trajectòries. Em sembla que alguna cosa no quadra i no podem deixar-ho penjat.
Així que es van posar tots mans a la feina. Ell va agafar la seva llibreta de notes i es va instal·lar davant el seu supertelescopi. El va enfocar i va començar les observacions. Primer va refer els càlculs mentre feia una lleugera mirada pel telescopi i després anotava números i números a la llibreta. Tan concentrat estava que no es va adonar que una estrelleta s’havia col·locat just al bell mig de la rodona de cel que es veia per l’aparell. Va mirar i va tornar als apunts. De sobte el seu cervell li va donar un toc d’alerta: aquella estrella abans no hi era, allà. Va tornar a mirar i, efectivament, allà hi havia una estrella intrusa, una estrella que s’havia equivocat de lloc.
– Ei, nois, veniu ràpid – va cridar – mireu aquí, hi ha una estrella enmig de la trajectòria que estem estudiant i ahir, que dic ahir, fa un minut no hi era.
Els altres científics es van acostar amb cara de sorpresa i un per un van mirar pel telescopi.
– Jo no hi veig res, no trobo cap cosa anormal – va dir un
– Jo tampoc, vols dir que no era una brutícia? – va dir un altre
– Que es movia? Potser era un satèl·lit meteorològic – va dir el tercer.
El pare de la Joina els va prometre que havia vist una estrella fora de lloc. Va tornar a mirar i efectivament, allà hi havia una estrella que brillava moltíssim amb una llum vermellosa i que estava en un lloc equivocat.
– Mireu, mireu, és aquí ! – va cridar.
Els altres astrònoms van tornar a mirar però no van veure res de res.
– Escolta, vols dir que no necessites dormir més? – li va dir un
– O potser les ulleres no les tens ben ajustades – va dir un altre
– Penso que treballes massa – va dir el tercer
I tots van tornar a la seva feina mig somrients mig preocupats pel seu company. El pare de la Joina no ho entenia. Quan ell mirava sí que hi era, però quan miraven els altres no. Es que s’estava tornant boig? Amb una mica de por va tornar a enfocar el telescopi i, SORPRESA, l’estrella ja no hi era. Va somriure i va pensar que potser sí li convenia dormir més o, fins i tot, unes vacances.
Va seguir calculant i calculant i de nou va mirar pel telescopi i, Oh! Allà hi era un altre cop. L’estrella vermella i lluent. Vermella i lluent? Va dir en veu alta, a què em sona això? I tot d’una va recordar que l’estrella de la Joina, la que havia batejat amb el nom de Nadal, era vermella i lluent. Va córrer al telèfon i va trucar a casa. La Joina estava al terrat amb el seu telescopi i la mare li va acostar el telèfon.
– Joina, maca, crec que estic veient la teva estrella.
– Si, papà? – va dir la nena emocionada – oi que és bonica?
– Sí, però no ho entenc, se suposa que no hauria d’estar allà a on és i, a més, ningú més que jo la pot veure, no ho entenc de cap de les maneres.
– Doncs potser és que només la podem veure tu i jo, papà. Potser és la nostra estrella especial
– No, no, Joina, tot té una explicació, tot. Vaig a treballar dia i nit fins trobar-la.
Així que el pare de la Joina, com feia sempre que ensopegava amb alguna cosa fora del normal, va intentar de trobar una explicació assenyada per a aquell fenomen. Les coses havien de quadrar, cada cosa al seu lloc i ben controlada, que amb les coses de la feina no es podia jugar. I s’hi va passar una setmana que gairebé no apareixia per casa ni a dormir fins que un dia la mare li va dir que allò no podia continuar, que s’estava deixant la salut i que la Joina i ella gairebé no el veien i no podien passar ni una petita estona tots tres junts.
– La Joina et troba molt en falta, i jo també – li va dir
– Però si vosaltres us ho passeu molt bé – va respondre – mai havíeu fet tants pastissos ni tantes coses juntes com feu últimament. De fet, carinyo, no sé d’on treus el temps per estar amb ella.
– El busco – va respondre la mare
Això va fer rumiar el pare quan tornava cap a l’observatori aquella nit. En arribar es va asseure davant del telescopi i, novament, allà estava l’estrella de la Joina. Era com si el mirés a ell fixament i llavors li va semblar com si una espurna de l’estrella sortís volant fins a l’observatori i petés directament contra el seu telescopi. Molt espantat i fregant-se els ulls va tornar a mirar i va veure un puntet de llum vermellós i lluent enganxat a l’altra banda del tub.
– Ets, ets real? – va dir el pare a ningú en particular
– Oh, i tant, sóc tan real que fins i tot tinc un nom.
– Com et dius? – va fer el pare
– Tu ja ho saps, em dic Nadal. I saps perquè?
– No, no ho sé. Bé, sé que te l’ha posat la meva filla Joina però no sé perquè – va respondre
– Doncs, demana-li a ella el motiu, i fes-ho ràpid que està a punt d’anar-se a dormir.
I dit això, el puntet de llum va desaparèixer. El pare de la Joina va mirar els seus companys però ningú semblava haver-se adonat de res. Llavors va córrer al telèfon i va trucar a casa.
– Joina, bonica, digues-me una cosa, perquè vas posar el nom de Nadal a la teva estrella?
La nena va somriure a l’altra banda del telèfon i va dir:
– Perquè em va demanar que li posés un nom que quan el digués em fer sentir contenta , i cada cop que penso en el passat Nadal em sento feliç. Saps perquè, papà?
El pare no podia respondre, se li havia fet un nus a la gola.
– Em sembla que sí, Joina, em sembla que sí. Digues a la mare que ara vinc.
I dit i fet. Es va acomiadar dels companys i els va dir que potser sí que necessitava descansar una mica, així que es prenia un dia sencer de vacances.
I des de llavors, tant la mare com el pare de la Joina, gairebé sense adonar-se’n, trobaven moments per fer coses petites amb ella, com pastissos o anar en bici, o explicar històries. I també a somriure més sovint i riure de coses senzilles i divertides que passaven i que abans estaven tan ocupats amb les seves responsabilitats que ni tan sols les veien.
