Quan ets un nen, especialment si ets el petit de la colla, et diuen tot sovint que ja ets molt gran. Els ho deixes dir tot i que no t’agrada perquè encara que siguis petit saps identificar ja certs convencionalismes de la teva societat, i a un nen petit se li diu que és gran.
Un dels símptomes inequívocs que ets gran de debò és quan et trobes que sense haver fet res, ni comprat ni venut, ni haver causat cap perjudici a ningú, necessites un advocat. Els adults a vegades necessiten un advocat sense haver fet res d’especial, només ser adults.
Ara mateix a casa estem en una d’aquestes situacions. Hem patit un greu perjudici i un advocat ens ha d’ajudar a mirar de rescabalar-lo.
Reunions, buscar i aportar documentació, nervis, angoixes, naturalment honoraris … Arriba el dia del judici. Més de dues hores d’argumentacions, declaracions de testimonis, aportació de proves documentals … tot plegat resultat d’un expedient que al nostre advocat té en tres carpetes que posades una a sobre de l’altra fan una alçada de ben bé mig metre.
Molt pocs dies després surt la sentència, en contra dels nostres interessos.
Una altra reunió amb l’advocat que ens explica que la jutgessa va dictar sentència el mateix dia del judici per tant no s’havia ni llegit ni mirat la documentació aportada.
El que més em va impressionar va ser que ens ho explicava amb total naturalitat, sense escarafalls, sense mostrar ni indignació ni contrarietat. Ens va transmetre que a els jutges van tan saturats que a vegades dicten sentència de seguida per treure-s’ho de davant, i per tant que pot dependre d’una subtilesa d’una declaració, d’un matís, d’un detall … per tant de la més absoluta arbitrarietat que donen les sensacions del moment.
Sabem que tenim raó, l’advocat i nosaltres, i per tant la decisió de presentar recurs es pren immediatament i de manera unànim. Més temps, més angoixes, més reunions i més honoraris.
En la reunió definitiva on aprovem la redacció del recurs li comentem al nostre advocat que atès que el recurs l’han d’avaluar tres jutges entenem que tenim moltes més possibilitats. Altra vegada la seva resposta em representa una fuetada a l’esquena: “no, no us ho penseu, normalment ho deleguen a un ponent que fa una ullada i dóna als magistrats la seva impressió que en l’absoluta majoria dels casos confirmen, i havent ja una sentència no és ell qui la contradirà” Per tant és pràcticament segur que ni tan sols arribin a veure els 15 folis d’argumentació del recurs.
En conclusió, l’advocat té el convenciment que hem de recórrer però alhora ens diu que el més probable és que es desestimi.
No estic fent o no pretenc fer una crítica als jutges perquè entenc que aquesta situació es dóna per excés de feina i no per desinterès ni deixadesa, però sí que és molt gran la impotència quan saps que tens la raó i que el sistema no te la pot donar perquè no té temps per a avaluar aquella documentació que la conté.
En definitiva has de tirar endavant havent patit un greu perjudici sense que el sistema hagi pogut rescabalar-te’n tal com ho té previst i reglamentat perquè no l’ha pogut avaluar.
Ara ja no cal que m’ho digui ningú, ara ja sé que sóc gran.
