Setmana moguda a nivell polític després de destapar-se el Catalangate per part de la revista New Yorker, els cas d’espionatge espanyol massiu contra els cap visibles de l’independentisme català, polítics, activistes i advocats. De moment, uns seixanta cinc. De moment. I des del 2015, de manera intermitent.
En l’era en que tot s’exposa via xarxes socials, podria semblar que espiar qualsevol persona no té cap transcendència, però en té. Pels que som boomers i pels que no. Pels que no volem continuar dins l’estat espanyol i pels que sí.
Tal com tenen estructurat l’estat de dret espanyol, la Constitució té un capítol bàsic per a una democràcia que és el segon, en el seu apartat primer, i és diu de drets i llibertats fonamentals. Setze articles en els que s’estableix entre moltes altres qüestions que tothom té dret a la intimitat personal i familiar (article 18). I tothom és tothom, inclosos els independentistes, doncs el principi d’igualtat de la mateixa Constitució diu expressament que per les seves opinions no es pot discriminar ningú. És el capítol bàsic i fonamental perquè comporta una protecció especial per al seus drets: a nivell legislatiu s’ha de seguir el procediment específic i garantista de la llei orgànica i a nivell judicial comporta el recurs d’empara i el recurs d’inconstitucionalitat, explicat tot plegat de forma molt simplificada.
Pel que se sap s’ha espiat mitjançant un programa digital que es diu Pegasus i que només es ven als estats per aturar el terrorisme. I s’ha espiat aconseguint les dades dels telèfons mòbils espiats, converses telefòniques o escrites, dades bancàries, fotografies i fins i tot han pogut connectar les càmeres o els micròfons dels afortunats, per posar-hi ironia.
Les escoltes telefòniques, les entrades als domicilis de les persones, requereixen d’una ordre judicial que ho consenteixi, previ control de legalitat que permeti al jutge establir la necessitat d’entrar en aquella casa o escoltar determinades converses sempre i quan s’acreditin davant d’ell suficients indicis veraços que permetin concloure que es pot estar cometent un delicte. Pensin que tenim un jutge com Baltasar Garzón, millor dit un ex-jutge, condemnat per prevaricació precisament per haver permès unes escoltes en el cas Gürtel, escoltes que van ser considerades il·legals. Bé, ara, a l’estiu passat, l’ex-jutge reciclat en advocat, va aconseguir que el Comitè dels Drets Humans de l’ONU demani a l’estat espanyol que esborri els seus antecedents per considerar que el judici a Garzón no va tenir prou garanties d’independència, imparcialitat i competència en el tribunal que el va condemnar.
Així les coses, un polític independentista català ara com ara no sap quan des de l’estat espanyol es pot utilitzar una informació obtinguda il·legalment per danyar-lo a nivell personal, judicial i polític. Ara com ara, no només hi ha manca de seguretat personal i política sinó que també hi ha una vulneració flagrant de l’estat de dret «que nos hemos dado entre todos», la inseguretat jurídica és davant nostre amb tota la seva cruesa. Amb absolut coneixement i control, impune, de la vida i miracles de tothom que considerin. Em posa els pèls de punta fer-me preguntes: si tenien el Pegasus, per què no van aturar els terroristes islamistes que van atemptar a Barcelona i a Cambrils? Si tenien el Pegasus, com podem confiar que les proves utilitzades en el judici de l’1-O van ser obtingudes de forma legal? Com podem tenir la certesa que ara mateix no continuen espiant qui els interessa? I per reblar el clau només ens faltava que la Ministra Robles confirmés i justifiqués l’espionatge al mateix Congreso. L’escàndol a nivell internacional està garantit, perquè sembla que també s’han fet escoltes a advocats britànics relacionats amb polítics independentistes, se li ha girat feina al Sr. Borrell. Hi ha qui diu que la legislatura està esgotada i ben bé ho sembla.
