Una norma legal -és a dir aprovada per un Parlament democràtic i promulgada formalment per aquell o aquells a qui pertoca- no és, per si mateixa o per aquesta raó formal, moralment justa i bona. Una llei o norma pot ser completament injusta i immoral -com ho demostra la història de tantes democràcies populars, democràcies orgàniques, reis o monarques absolutistes, tiranies o dictadures que qualsevol mena-, davant la qual es poden presentar molts problemes afegits: objecció de consciència, desobediència, “passotisme” o que cada u vagi a la seva…Però la seriositat social s’hauria d’imposar; i encara més quan molts senten el vertigen d’un poder totalitari, una superioritat excessiva sobre els seus conciutadans: en aquests casos el governant, el poder legislatiu i el poder judicial solen sentir una mena d’autocomplaença creient-se posseïdors d’unes competències omnímodes.
En altres paraules, convindria que tots els responsables sempre anessin al fons de cada possible norma per tal d’esbrinar, des de diversos punts de vista, si en aquella llei formalment promulgada s’hi troba una plena positivitat ètica o bondat intrínseca, o bé, al contrari, s’hi trobem elements de dolenteria, maldat, d’immoralitat intrínseca o de negativitat ètica. Caldria revisar algunes lleis -Constitucions, Lleis orgàniques, normes municipals, etc.-, començant per aquelles que afecten els drets fonamentals: el dret a la vida, com és el cas de les lleis sobre l’avortament – tant Gandhi com Teresa de Calcuta deixaren ben clar que l’avortament culpable “és un crim”-; la de l’eutanàsia activa; aquelles que limitin el dret polític a l’autodeterminació dels pobles i nacions; les lleis que afecten als “nous models de parelles”, assimilables al matrimoni en la seva essència i efectes; algunes normatives sobre l’immigració; certes lleis que incideixen sobre el dret primordial al treball; moltes altres que tenen relació amb drets socials -atur, pensions, sanitat, etc.-; altres normes que puguin afectar negativament les llibertats d’expressió, d’ensenyament-,…
No oblidem allò tan clàssic de “Lex iniusta, nulla lex”: “la llei injusta no és llei, recollit també per Agustí d’Hipona a la seva obra “La ciutat de Déu”. Quan una norma legal no s’ajusta a la “recta raó ciceroniana”, entès com ell i molts altres ho feren, no cercant, per tant, el Bé Comú, aquesta norma legal cau -ja sigui per negligència, ja per ignorància o per l’expressa mala voluntat d’alguns mandataris- en el grup de les lleis injustes. Per això s’ha dit que no tot allò que és legal és moral. Hi ha un greu risc que es legisli inútilment mirant només el bé polític partidista o l’obtenció de vots, calgui el que calgui, per endur-se una majoria -encara que fos a base de donar al poble “panem et circenses”, com afirmava Juvenal- i poder governar així al seu aire, sense tenir en compte les minories o altres grups humans que també tenen els seus drets.
Un antic professor ens feia veure que la justícia és de vital importància en la convivència humana i que sense ella no hi podia haver pau social; que d’aquest fet en podien sorgir molts mals col·laterals; que ningú, afegia, pot governar sabent que està aplicant lleis injustes, tot i que siguin “legals” i que està obligat -en consciència- a plantejar-se els possibles i necessaris canvis que redundin en benefici dels súbdits, revisant aquelles normatives que no s’ajusten a la veritat, a la llibertat i al bé. Que ha de tenir en compte tots aquells possibles suggeriments que li puguin arribar de grups particulars,de l’opinió publica assenyada, de minories ètniques, lingüístiques, religioses -no de grups de pressió econòmics o polítics que tenen interessos egoístics-; que ha d’escoltar el cos social, revisar posicions, preguntar i moure’s entre el poble senzill que, moltes vegades es la part més sana de la societat; que ha d’obrir portes a la participació a la vida pública, a grups humans competents. Potser també s’haurien de buscar formes democràtiques noves -es pot innovar en política- per tal de garantir millor les llibertats reals i formals dels ciutadans. Sabem que tot és molt fràgil, canviant i moridor. Però també tot es pot revitalitzar amb més bona voluntat pel que fa a la legislació perquè sigui més justa, amable i eficaç.
Tothom -em deia un bon amic- necessita referents o valors encarnats en persones properes, en institucions públiques, en projectes esperançadors i sòlids. Necessitem pilars, pedres cantoneres per edificar -no per destruir, llançant-les unes contra les altres-, ens calen models de conducta per imitar, ensenyaments coherents per aprendre a caminar amb seguretat i progressar. Només així no se’ns enduran els mars tempestuosos o les ventades de corrents ideològics confusos i contradictoris.
