Escrivia fa unes setmanes el periodista Lluís Foix: “El conflicte polític creat al voltant de la llengua catalana és un episodi més dels molts que hem viscut a Catalunya des de fa una pila de generacions. És l’atàvica resistència espanyola a no admetre que Catalunya té una llengua i una cultura pròpies i té una personalitat que perdura des de fa segles malgrat els intents unionistes, el més important dels quals fou la desfeta borbònica de 1714 que comportà la imposició d’un dret aliè i l’intent d’esborrar la cultura i la llengua”. I ens recorda els temps fervorosos de la Mancomunitat Catalana, els altres menys amicals del franquisme, els següents de l’anomenada normalització lingüística, fins a arribar als superflus conflictes actuals. I afegeix:
“La clau per a la integració de tanta gent a Catalunya és l’escola que des de fa trenta anys s’ha organitzat sota els paràmetres de la immersió lingüística. Els resultats han estat molt positius, fins al punt que a Catalunya no hi ha cap nen o nena que no entengui el català i el parli a més de la seva llengua familiar o materna. La immersió lingüística és per damunt de tot un instrument de cohesió social”, tot i que per a molts catalans encara és impossible viure la plena o perfecta catalanitat en àmbits com són la Justícia, l’Administració pública i en el restaurant o bar de la cantonada del nostre carrer. Per esforç o per casualitat els catalans tenim la sort de ser plurilingües. Per tant, que no es malmeti aquesta “sort” per una equivocada visió sobre la llengua mare, de la mare o llengua materna. Aquesta llengua amb què les nostres mares se’ns adreçaven quan ens portaven en el si matern. No hi havia cap problema ! Qui el vol crear?
“Jo he escrit milers d’articles -diu en Foix- en castellà i, des de fa quatre anys, tinc el privilegi de fer-ho també directament en català en el diari que es va jugar la pell en defensa de la llengua. També escric sortosament en català en el meu diari de tota la vida. Però també ho puc fer en castellà. La riquesa de Catalunya és la seva diversitat, el seu respecte als que pensen de manera diferent, la seva capacitat d’integració i de convivència. I, finalment, el seu esperit de treball per superar tantes dificultats”.
Com deia José María Pemán en un article de l’any 1970: “El catalán: un vaso de agua clara”. Potser us en faci cinc cèntims un altre dia.
