A Catalunya el punt de partida per a l’espai socialcatòlic és nacionalista. És una manera de dir que és català, per coherència i per necessitat. Nacionalista en el sentit de reconstrucció i vertebració territorial. Com fidelitat a una història comuna i una identitat cultural compartida. Tots ells com a genuïns atributs de les virtuts cristianes.
Això és així arreu d’Europa, tot i que a l’estat espanyol s’hi confonen moltes adulteracions fruit de l’ocupació militar espanyola dels territoris catalans, el que va suposar la Guerra Civil el 1936 i la seva continuïtat el 1978 amb una suposada CE de caràcter plurinacional. Tot i això, de fons, es manté el caràcter català com un ideal comunitari de tolerància permanent, natural, molt característic del sentit cristià de la caritat (caritat és estimar, en termes seculars).
No podem ni tenim dret a construir res pel nostre compte. Tot el que som prové d’una acció anterior que ha volgut persistir. Per això, les nacions que han reeixit no han renunciat al seu llegat cultural, religiós o comunitari. O, dit d’una altra manera, a la seva configuració nacional, a les seves tradicions i a les seves famílies.
Les mares transmeten el valor de les coses. Transmeten la llengua, les creences i les fidelitats bàsiques. La nació també és com una mare però és la mare biològica la que més bé encarna aquesta dimensió imprescindible per a la vida humana. I entre la nostra civilització, és el referent socialcatòlic el que més bé l’explica, des del que suposa la Mare de Déu fins a la seva defensa de la maternitat, la vida i la fecunditat.
Els catalans ens associem, ens respectem i ens impliquem. I ho fem d’una forma natural al voltant de les nostres entitats, parròquies, sindicats, cooperatives o ateneus. I funciona com un rellotge. Ens ajuda i ens dona força. És un moviment permanent de vinculacions humanes. Però també és un moviment amenaçat per l’individualisme que cultiva les vanitats a través de les xarxes socials, els missatges globalistes o les tendències pertorbadores sobre el paper dels homes i les dones.
No podem construir la societat al marge de l’ordre natural. No és la nostra responsabilitat. Per això, de cara a les eleccions cal mirar molt bé en mans de qui, de forma imperfecta, posem la nostra part de poder (el vot) per dirigir els afers col·lectius. I si la seva gestió serà per situar-nos dins l’engranatge de la singularitat immensa que som com a persones i com a poble o ens voldrà deixar silenciats, sigui com a nació o com a persones que malden per la seva plenitud en llibertat.
