Cada any, a Espanya, se celebren diferents loteries a escala nacional on es reparteixen nombrosos premis, els més grans sent xifres milionàries. Gran part de la població participa en aquestes loteries, per fer-nos una idea, en el 2021 va participar el 73,7% de la població entre les edats de 18 i 75 anys en la Loteria Nacional. Tenint en compte les possibilitats pràcticament inexistents de ser premiat, aquest és una proporció des del meu punt de vista extremadament elevada.
No es pot evitar fer una correlació automàtica amb la ludopatia, l’addicció al joc d’apostes, i com certs fenòmens, els quals donen lloc a aquesta addicció, es repliquen en aquesta mena de loteries massives. És evident que un dels factors principals pel qual aquesta activitat es perpetua encara que la recompensa sigui nul·la és la por a perdre el moment en què la victòria finalment arribi. És a dir, la por a deixar-ho just abans de la gran recompensa. Aquest és també el motiu principal de la ludopatia. Les màquines d’apostes tenen altres elements visuals que les fan persuasives, cosa que la loteria no té. No obstant la loteria pren lloc en un entorn molt més social, cosa que facilita l’accés, i perpetua el costum.
Hi ha un altre factor que diferencia a les dues, la ludopatia ha rebut un gran estigma en els últims anys, que personalment crec que és merescut. Els anuncis d’empreses del joc han sigut reservats a l’accés exclusiu adult, i nombroses campanyes han sigut creades per combatre la ludopatia. Mentrestant, la loteria és impulsada per tots els mitjans de comunicació, i fins i tot per l’estat. És impossible no saber l’existència de la loteria a menys que estiguis totalment aïllat de la societat. Aquesta doble moral present en la totalitat de la nostra societat és una cosa que hem de canviar en les pròximes generacions, i tractar la loteria pel que és.
