A la ràdio, aquest dematí. Com cada dimarts d’aquests darrers mesos. Els grandiosos articles de Jordi Graupera al SingularDigital. Crepuscle. Sedó i la manca de tota vergonya. La importància de Barcelona. La llengua guanya terreny, sembla. I atrau. Però el PuntAvui no s’està de titular ben gros *En la Recta Final (sic). Sí que hi som, sí, a la recta final si ecrivim així. ¿I a la Justícia? ¿I al cinema? ¿Quan abandonarem, per cert, aquest vici del doblatge? ¿I aquesta mena d’imposició del mot “territori”, tan horrorós, en lloc de “país” o “comarca”, depèn? I encara tot això de voler aparèixer a Europa en coalició amb bascos i gallecs. ¿Per que ho fem això? Va, home, va. Al País Basc, diuen, ara mateix guanyaria el “no” a la seva independència. I no m’estranya. ¿Aleshores? No ho sé. El que veig és que aquí, a casa nostra, ens hem d’empassar aquesta terrible manca d’exemple i de generositat dels qui ostenten la representació política. Ja ho sabem que en un país normal -perquè aspirem a un país normal, ¿o no?- hi ha d’haver tot el ventall ideològic, des de la dreta més ultra i extrema fins a l’esquerra més anticapitalista i més mancada de dutxa, tot el ventall. Ja ho sabem. Però resulta que el país encara no el tenim i no sembla de moment que puguem arribar a una llista única dels partits sobiranistes de cara a les europees. Jo no hi entenc, de política, ja ho sé, i no em sento gaire còmode parlant-ne. Però, és clar, si no ets capaç d’aquest bri de generositat i de deixar de pensar tan sols en tu mateix i en el rèdits que cada acció et pugui procurar, potser sí que al final més valdrà que anem abandonant tota esperança en aquesta classe política que encara diu que ens representa.
