Aquest article va ser escrit l’any 2014 íntegrament, i es reprodueix avui amb el permís de l’equip del president Jordi Pujol per la seva vigència.
———
Avui, 18 de desembre, l’Església celebra la festa de la Mare de Déu de l’Esperança.
Charles Péguy té escrits uns paràgrafs sobre això. Esplèndids. Potents. Il·lusionants. Que per desgràcia no puc transcriure, perquè ara no tinc a mà el seu llibre on hi ha aquest text. Per tant, només puc transcriure un text meu sobre això. Forma part de Des dels turons a l’altra banda del riu. Transcric el que aleshores vaig transcriure.
“A les portes de l’hivern celebrem la gran festa de l’esperança. De l’esperança cristiana. I de l’esperança catalana. De la nostra esperança. Com un desafiament. I com un presagi.”
I també…
“L’esperança és tenaç. L’esperança creu en la recompensa de l’esforç. Però no n’hi ha prou amb això: l’autèntica esperança ha d’ésser també heroica. Que ho tinguin ben present els qui han abraçat la seva bandera. Puix que cal posar-se en guàrdia contra certes deformacions de l’esperança. Sobretot contra una: la que consisteix a creure que amb temps, paciència i bona voluntat s’arreglen les coses. Amb el temps i una canya. La que consisteix a creure que la fruita madura cau sola de l’arbre. La que dissocia esperança i sacrifici.
Les coses no s’arreglen només amb temps, paciència i bona voluntat. Les coses no s’arreglen només amb treball d’artesà, amb treball de formigueta aplicada. El qui escriu no pretén negar el valor de l’esforç quotidià, del treball humil i monòton. El qui escriu afirma que sense això no es va enlloc, en cap terreny. El qui escriu afirma que sense això no hi pot haver riquesa, però tampoc santedat o saviesa. El qui escriu ha viscut de petit en aquest ambient de tenacitat. En aquest ambient de treball sense fi. I sap que aquesta energia en el treball – en el treball econòmic, però també en l’intel·lectual i en l’espiritual -, sap que aquesta energia i aquesta continuïtat en el treball quotidià han assegurat més d’un cop la supervivència de Catalunya.
El qui escriu sap tot això. Però també sap que no n’hi ha prou. Sap que a vegades cal quelcom més, si és que realment es vol que l’esperança es converteixi en realitat, és a dir, si l’esperança no és només una manera de defugir perpètuament la realitat, una mena d’opi.”
I també “El qui escriu sap que tot això que és cert per la santedat ho és també en tots els terrenys de l’activitat humana. En tots, absolutament en tots. En l’individual i en el col·lectiu. En l’econòmic i en el polític. En l’intel·lectual i el religiós. No es guanya cap cursa sense un moment d’esprint, d’esforç suprem, desesperat. Sense un moment en què el braceig compassat, que gairebé no cansa – també ell ja habituat -, ha d’ésser substituït per un esforç dramàtic, esgotador, dolorós; per un esforç decisiu.
Fins aquí el que vaig escriure l’any 1962. A la presó.
Tot això mereix ser meditat – serenament i amb esperit de compromís – en l’actual moment de Catalunya. (I jo personalment en el meu moment actual. Difícil i contorbador.)
I encara em cal fer un últim comentari. I és que no deu tenir sentit dir quina virtut teologal és la més important. Totes tres ho són. Totes són necessàries per a la salvació. Totes tres. Si de vegades posem més l’accent en una o una altra és perquè en un moment donat ens convé o sentim la necessitat de posar l’accent en una d’elles. Potser Sant Pau mateix ho va fer. “Si tinguéssiu una fe capaç d’ensorrar les muntanyes i no tinguéssiu caritat, no seríeu res.”
Però avui és la Mare de Déu de l’Esperança. Que celebrem en un moment crític i decisiu del nostre país. En un moment difícil. En un moment d’aquests, com deia, que sentim més necessitat de tenir esperança. Per això la litúrgia repeteix un cop i un altre laetare, “alegreu-vos”. I és l’únic cop a l’any que la túnica del capellà és de color blau cel.
Tot això em fa pensar en una missa amb uns quants amics, deu fer 65 anys. Amb un sermó del Dr. Tarrés. Un temps i un record tendres i il·lusionants. Que no han resistit del tot el pes de tota la vida. Però que l’han resistit prou perquè l’esperança es mantingui viva. “La petita esperança”, que deia Péguy. Segons ell, la més important.
Si a Sant Pau se li permet tenir preferències, potser a Péguy també. I és que finalment tot va a parar al mateix. Tot dona sentit a la nostra vida. I tot ens pot portar la salvació, la joia i la pau. Que tant necessitem.
