A Catalunya, la Diada del 25 d’Abril és relativament poc coneguda malgrat ser la vespra històrica de l’11 de Setembre. Sense el 25 d’Abril no hi hauria hagut l’11 de Setembre o, més ben dit, el primer va predestinar el segon. El 25 d’Abril de 1707, dos exèrcits estrangers van decidir als camps d’Almansa el destí històric del Regne de València. I eren estrangers perquè en el bàndol austriacista no hi havia valencians. L’únic home que els podria haver conduit a la batalla -i qui sap si a la victòria- romania empresonat pel seu propi rei. El general Joan Baptista Basset, líder dels maulets i gran heroi de la Guerra de Successió, va sofrir en la seua carn les misèries de l’oligarquia de Carles III. Quan aquesta ja havia fotut el camp, ell encara va batallar fins a la desfeta final a Barcelona. El resultat de tot plegat, com és força sabut, fou la pèrdua dels Furs de València i la integració política del país a l’Espanya castellana.
Però el 25 d’Abril és una data de fonda memòria per al poble valencià. Fins el més despistat dels residents de les nostres comarques se sap allò que “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. La pèrdua d’aquella batalla, la crema de Xàtiva o el decret de Nueva Planta són ignomínies històriques que ningú no gosa discutir. I tanmateix el 25 d’Abril mai no ha estat declarat dia festiu al País Valencià. Tampoc no se’n fan gaires ressons els poders públics i els mitjans de comunicació oficialistes. Únicament se celebra, de forma semiclandestina, el Dia de les Corts Valencianes, recuperades amb l’autonomia. Hi ha, en el fons, una mala consciència, una incomoditat amb l’efemèride. Per als que ens governen, prové de ser alhora els representants democràticament elegits del poble i els hereus dels botiflers. Mai no ho reconeixeran, però no saben com conjugar ambdues evidències.
El 25 d’Abril de 2007, la commemoració del tercer centenari de la Batalla d’Almansa a les Corts Valencianes va comptar amb una absència d’allò més sonada: el President de la Generalitat, el més alt representant polític del poble valencià. Quin era l’acte urgentíssim que requeria la presència del Molt Honorable? Una partida de tennis. Aquest fet simbolitza molt a bastantment la incomoditat que la diada provoca entre l’espanyolisme valencià, els del “regionalismo bien entendido”. Des de la transició han anat bastint un discurs redemptor que sosté la superació d’Almansa gràcies a l’autonomia: l’Estatut vindria a ser la recuperació de tot allò que es va perdre el 1707. Per tant, la data mancaria d’importància actualment, perquè la pena dels valencians hauria quedat superada.
Hi ha, però, una colla de sorruts que s’entesten a contradir el discurs oficial. El 1707, el Regne de València va perdre la independència política i va ser engolit per l’entramat administratiu castellà. Es va prohibir la llengua pròpia en les institucions mentre s’accelerava el procés de substitució lingüística. Els nostres governants actuals accepten el castellà com a llengua dels valencians, sense reconèixer que és producte d’una imposició, i que, a més a més, cada dia arrapa una pam més de terreny al nostre valencià. L’autonomia, per altra banda, només suposa una mica de descentralització política subordinada a l’Estat espanyol, l’Estat amb supremacia castellana. És, per tant, un respir dins de l’herència d’Almansa, però mai una restitució de la independència política d’un poble que abans d’Almansa no era espanyol en el sentit actual del terme i que, després d’Almansa, va sofrir un procés d’espanyolització cultural i identitària. Açò explica també el perquè de la semiclandestinitat a què està condemnat Joan Baptista Basset. És el símbol de la unió del poble valencià contra el Borbó, contra l’opressió de les classes privilegiades i en defensa dels furs i la identitat del poble. Encara no n’he sentit parlar mai a cap polític del PPCV. Al cap-i-casal compta amb un carreró amagat. El Cid, en canvi, té tota una avinguda i una estàtua a la plaça d’Espanya. Simptomàtic.
La contraposició entre maulets i botiflers horroritza els nostres governants, perquè pressuposa el manteniment, encara, del conflicte. I, és clar, difícilment podrien amagar la seua herència botiflera. L’autonomia no ha suposat un trencament substancial amb aquells que han governat aquest país durant els darrers 300 anys, ni amb el PSOE ni amb el PP. Ambdós partits ho han demostrat clarament anteposant sempre els interessos dels seus partits “nacionals” i els de l’Estat per damunt dels interessos dels valencians, als quals suposadament es deuen.
Per escampar una cortina de fum contra la diada argumenten que alguns ens entestem a “celebrar” una derrota, un dia trist per al poble valencià que ja està “feliçment superat”. S’equivoquen. No celebrem res. Commemorem, recordem, creem memòria d’un esdeveniment trist per al nostre país. I precisament ho fem per deixar clar, amb veu alta, que estem ací 306 anys després, que encara resistim. Perquè representem la dignitat dels que volen continuar sent hereus històrics i culturals d’aquell poble valencià d’abans d’Almansa, front aquells que han acceptat cofois el resultat d’aquella desgràcia, aquells que continuen fent perquè algun dia dir-se valencià només siga dir-se nascut o resident a la província de València, però sense cap lligam evident amb els nostres avantpassats.
Aquesta és la clau del 25 d’Abril. La clau que fa d’aquesta la nostra diada, una diada que hauria d’estendre’s, de guanyar importància, arreu dels Països Catalans. Perquè el 25 d’Abril va marcar l’inici de la desfeta, però també l’inici de la memòria, de la resistència i del renaixement. Bona diada a tots els valencians i valencianes conscients del nostre passat, del nostre present i del nostre futur.
