Avui he llegit amb més estupor que sorpresa l’article d’Isabel Coixet Una visión naíf del referéndum publicat al diari El País (19.07.2017), peça que ha aixecat una polseguera notable. Doncs bé: encara que l’independentisme recent s’ha caracteritzat per ser més propositiu que reactiu, comentaré alguns aspectes de l’article de la cineasta, ja que crec que no són prou acurats o que admeten matisos, bo i que soc conscient que és gairebé impossible que em llegeixi.
El primer que vull dir és que no incorreré en cap atac ad personam. Primer de tot, perquè m’agrada el cinema de Coixet. M’agrada i m’emociona, i no en sabria dir res més. I ara, qui vulgui, podrà fer la brometa de dir que potser és que tinc mal gust cinematogràfic.
Una de les primeres idees que recull l’article és la del menyspreu dels catalans contra els altres habitants de l’Estat. Aquí cal observar, rotundament, que no és més gran que el que hi ha en sentit contrari. I si en vol una mostra, pot consultar els cromos del llibre Herois indepes, ideat per Jordi Calvís i al qual vaig posar textos jo mateix. Hi podrà comprovar com les declaracions catalanòfobes dels polítics espanyols abasten tot l’espectre polític: des de VOX fins al PP, passant per Ciutadans i PSC-PSOE (Iceta, Benegas, Guerra, Peces-Barba, González, Sánchez, Díaz, etc.). Sí: tot l’espectre polític. També Monedero, Errejón o Pablo Iglesias. D’acord que una flor no fa estiu, però uns quants milers de declaracions catalanòfobes sí que fan una categoria.
Una altra idea de Coixet que m’agradaria desmuntar és la de la Catalunya independent com a terra de promissió. Els independentistes, en general, no són tan ingenus. És cert que una pancarta de la campanya “Ara és l’hora” deia que la independència serviria per fer “un país on hi hagi gelat per postres cada dia”. No és menys cert que la idea era d’una nena de 12 anys i que recordar aquesta anècdota de forma recurrent denota una certa manca d’arguments. La resta d’independentistes, almenys els que jo conec, no són tan il·lusos. Saben que l’assoliment d’un Estat independent vindrà –ja està venint– després d’un procés ardu, que ve precedit d’una guerra psicològica de desgast i que sempre trobarà l’oposició frontal d’un Estat que no dubta a fer servir les institucions de tots, també dels independentistes, per estigmatitzar, embrutar i perseguir aquest moviment cívic i pacífic. Són les clavegueres de l’Estat. Així que, en general, l’independentista és poc procliu a creure en el mannà i tendeix a un realisme pràctic i tangible.
Una tercera idea que em sembla poc encertada de l’article de Coixet té a veure amb el fet que Puigdemont i Junqueras imposen “les seves aspiracions”. Coixet hauria d’explicar com una administració subestatal amb un poder minso i intervinguda econòmicament (sense hisenda pròpia, amb dèficit fiscal i amb la llosa del FLA) pot imposar res i, encara més, unes “aspiracions”. El que s’imposa, i de quina manera, és la legislació vigent, que és sobretot estatal. I quan entra en contradicció amb l’autonòmica, ja sabem quina de les dues acaba prevalent, via Tribunal Constitucional.
Una mica més avall, la cineasta es refereix al fet que ningú no s’ha interessat per “què pensem i per què els que no compartim aquesta il·lusió”. Error! Seria impossible no saber què pensa qui vol evitar el referèndum de l’1-O: que jo sàpiga, TVE, A3, T5, Cuatro, La Sexta, etc. segueixen emetent a diari a Catalunya la realitat espanyola en castellà i amb un marc mental hispanocèntric. Tenint en compte que les cadenes que no emeten en català acaparen el 80 % de l’audiència, seria difícil que els independentistes no sabessin què pensa qui no ho és. Ho sabem perfectament, i aquest és el problema: no la manca d’informació, sinó que les propostes alternatives a un referèndum d’autodeterminació no ens fan peça.
A continuació, Coixet fa una oposició clàssica de determinades esquerres per explicar l’enconament actual de les posicions: és el resultat del xoc d’una dreta centralista amb una dreta nacionalista. En un salt mortal ben arriscat, no només responsabilitza aquestes dues posicions polítiques de la situació actual, sinó que les fa culpables de la “corrupció institucionalitzada”. L’explicació estaria bé si descrivís la realitat, cosa que no fa. Perquè o bé considera PSC-PSOE com a partits de dretes o bé oblida els casos GAL, Guerra, Urralburu, Filesa, Ave, Roldán, Astapa, Fundación Ideas, CCM, Mercuri, ERE, etc. A més, passa per alt que el Govern català està format per membres del PDeCat, ERC i independents, i que hi dona suport la CUP, un partit anticapitalista. De debò que l’atzucac polític al qual s’ha arribat, i que té com a detonant la Sentència de l’Estatut de Catalunya que es va fer pública el 27 de juny de 2010, té a veure amb un típic conflicte entre dretes i esquerres? Cal recordar que aleshores a la Generalitat hi havia un tripartit d’esquerres i al govern central, el PSOE.
Tot seguit, l’autora de La meva vida sense mi fa una broma i escriu que la Catalunya futura serà una barreja de Xangri-La, Legoland i Ganimedes. Per saber més coses de Ganimedes hauríem de parlar amb Carlos Jesús, però és difícil esbrinar que vol dir Coixet amb les altres referències geogràfiques. Intueixo que torna a voler fer befa dels independentistes, capaços d’imaginar el paradís sobre la Terra. Seria més adequat, crec jo, preocupar-se per altres referents als quals s’acosta Espanya ara mateix: a la Turquia autoritària d’Erdogan, a Iran pel que fa a independència judicial (se situa per sota de Botswana) i a Grècia i Portugal pel que fa a la qualitat de l’ocupació. Jo crec que, quan això estigui solucionat, Espanya ja es podrà dedicar a ingerències internacionals com ara criticar el que fan o deixen de fer a Ganimedes.
Un altre punt interessant de l’article de Coixet és aquell en què diu que vol que algú li expliqui com serà la Catalunya independent. Que com serà la Catalunya independent? Però si fa cinc anys que ho explica l’ANC del dret i del revés! A més, que és difícil anar a una llibreria i no topar amb llibres que parlin de l’àmbit econòmic (Com Àustria o Dinamarca), del lingüístic (Asfixiant la llengua), del cultural (Ministeri d’Incultura), etc. De fet, el que costa és anar a llibreria i trobar-hi obres engrescadores i amb propostes concretes de com pot ser Catalunya si segueix dintre d’una Espanya idealitzada que no arriba mai. Perquè l’independentisme, agradi o no a Coixet, no és cap suflé, sinó una proposta que recolza sobre bases sòlides de tipus lingüístic i cultural, al qual se n’hi han afegit, com a mínim, fonaments que tenen a veure amb la butxaca i la qualitat democràtica.
També mereix l’atenció de qui escriu aquestes línies el fet que Coixet al·ludeix a unes “amenaces apocalíptiques constants”. Mentre llegia el seu article he assentit amb el cap: per fi una concessió als motius d’un cert independentisme català! És clar, tothom té al cap les amenaces de Margallo que Catalunya vagaria per la Via Làctia sense reconeixement internacional o bé que, segons De Guindos, el PIB català s’encongiria un 30 % (durant la Guerra Civil va baixar el 20 %). Fins que, rellegint les paraules de Coixet, m’he adonat que es referia a les amenaces apocalíptiques… del govern català! Francament, tinc curiositat per saber quines són.
Una altra idea que propaga l’article de la de Sant Adrià és que qui dissenteix del discurs de JxS o la CUP “som invisibles i se’ns escombra de l’àgora pública”. I per aquí no hi puc passar. De debò que no tenen tribunes públiques a Catalunya Gonzalo Bernardos, Javier Sardà, Josef Ajram, Fuster Fabra i tot quant unionista vol i pot? I Julia Otero? I Josep Cuní? Coixet no pot ignorar que diferents anàlisis de Media.cat són categòriques pel que fa a la pluralitat dels mitjans: només ho són realment els catalans, i no tots. A les tertúlies espanyoles no hi ha pluralitat informativa ni res que s’hi assembli. O hi ha cap partidari del referèndum a les tertúlies de TVE o La Sexta? M’he perdut cap article de Coixet dedicat a queixar-se’n?
Vull anar concloent només amb un parell d’apreciacions més. La primera és que “acordar un marc legal” per a un referèndum d’autodeterminació estaria molt bé si no fos que l’Estat s’ha negat a fer-ho 18 vegades. I un psicòleg podria apuntar que la fermesa és bona, que intentar tres cops una cosa està bé, però que més és tossuderia estèril. La segona apreciació té a veure amb les objeccions que Coixet troba a un referèndum “sense cens” i “sense control”. Això ho diu perquè deu desconèixer els ets i uts de la proposta que hi ha sobre la taula. A més, si vol saber com es fa un referèndum sense cens i sense control, sense sortir de les pàgines d’El País, pot revisar com fou el de la constitució de 1978.
Finalment, lector que has arribat fins al final d’aquest article (també tu, Isabel?), vull dir-te que comparteixo la frase final que val més construir, sumar i amar que destruir, restar i odiar. (També val més que amenaçar, imposar i prohibir.) I que és una frase que cal emmarcar en una realitat, que és la creació de més i més estats: a les Nacions Unides n’hi havia 51 l’any 1945 i ara n’hi ha 193 (i tres d’observadors). Deu haver-hi algun motiu que expliqui aquesta proliferació, oi? No tinc cap dubte que tots ells aspiren a construir, sumar i amar, i que fins i tot ho fan de bracet dels estats dels quals formaven part abans d’independitzar-se amb o sense referèndum d’autodeterminació. Digueu-me naïf, però soc dels que prefereix creure en les bondats d’aquesta eina integradora a fer-ho en un estat que no vol canviar perquè, reconeguem-ho, està encantat de ser com és.
