Sempre conservaré la medalla que vaig ser part dels 10.000 a Brussel·les, el 2009, un primer experiment de l’onada imparable que estava per venir. No cal dir que el país ha evolucionat vertiginosament des d’aleshores. Reconec que aquesta trobada a Brussel·les, la d’enguany, m’havia generat alguns dubtes després que l’ANC va decidir no adherir-s’hi i una sensació que potser ja no feia tanta falta. L’esclat del poble català al carrer d’ençà d’aquell 2009 ho relativitzava.
Finalment, empès per una colla d’amics voluntaristes i molt compromesos, amb la certesa que els catalans havíem d’ésser-hi i, també, amb ganes de passar-m’ho bé, vaig desplaçar-m’hi. La primera trobada era a les 19h a la Casa de Flandes. En un ambient distès se’ns servia de franc un cava o cervesa de benvinguda.
La sorpresa va venir quan es van presentar la policia belga i ens van demanar, educadament però ferma, que retiréssim les banderes que dúiem penjades alguns perquè ens trobàvem dins de “territori neutral” . “I les bosses i les Vamcats?” deien alguns. “Ah, Madame, Ça, c’est pas un problème”. Fou interessant comprovar que els policies finalment se’n van anar entre riures perquè la gent es va autoregular i, sense escarafalls i amb ambient festiu, anaven fent enretirar la bandera a tothom que anava arribant. L’anècdota, però, em va demostrar que al cor d’Europa és el primer lloc on es viu amb intensitat els conflictes entre les nacions sense Estat.
L’endemà, ens vam trobar al Parc du Jubilé. Ens reuníem les nacions sense estat europees, Catalunya i Flandes amb la representació més nombrosa de llarg, amb el lema “We will vote”. Malgrat aquest lema comú hi va haver uns trets clarament diferenciadors entre nosaltres. No peco de xovinisme si dic que aquells que ho expressaven de forma més festiva, desacomplexada i, alhora, organitzada, érem els catalans allà reunits. Des d’un bus “double-deck” pintat amb l’estelada fins a un drone amb càmera i bandera penjant, passant per una gent cantaire i festiva deixaven bocabadats a propis i estranys. L’altre gran grup, els flamencs, traspuaven formalitat i un cert aire marcial que, des del meu punt de vista els feia menys atractius. Els escocesos hi eren representats simbòlicament per 3 gaiters. És obvi que ells ja tenen resolt el tema de la votació. Alguns llombards i sards completaven el quadre amb la sorpresa negativa de la poca presència de bascos, vaig comptar-hi tres banderes. Un fet per reflexionar que, en aquest moment, de màxima efervescència, ells es mantinguin en un perfil tan baix. Sembla que se’ls ha agafat a contrapeu. El tret de sortida el va donar, entre d’altres, l’Anna Arqué, i vam fer la manifestació pels carrers de Brussel·les sense més incidències, excepte alguns insults gratuïts, i escadussers, d’alguns transeünts espanyols.
La conclusió és que, òbviament, la independència no s’assolirà per aquesta manifestació, no en dubto, però calia que els catalans ens hi deixéssim sentir. Així va ser, i amb força. El meu convenciment és que els ulls de tot aquests moviments europeus estan posats en nosaltres, més que en el fet escocès. Estem cridats a marcar-ne la pauta. Espero que sapiguem fer-nos-en mereixedors.
