Després de la història manifestació de l’11 de Setembre, diversos sectors espanyolistes van brandar la retòrica expressió de la “majoria silenciosa”. Alícia Sánchez Camacho, per exemple, va dir que ella estava amb els milions de catalans que s’havien quedat a casa i no havien anat a la manifestació. El mateix Rajoy, des de Nova York, lloà –posant al mateix sac els assetjadors de les Corts de Madrid i els pacífics independentistes de Barcelona – els ciutadans que no es manifestaven. L’expressió posada en circulació per Nixon, i de ben segur elaborada per algun dels seus redactors de discursos, en relació a la majoria nord-americana que secundaria la seva proposta d’acabar la guerra del Vietnam, tornava a primera plana. Un argument agosarat, sobretot tenint en compte que qualsevol persona que ha estudiat lleis sap que qui no parla, no només no atorga res sinó que no diu res. I en tot cas, el silenci només és una sortida de facto per a l’Administració.
Curiosament, els principals ideòlegs de la majoria silenciosa de bons catalans que se senten espanyols –PP i C’s– van tenir la pensada d’organitzar una concentració contra la independència el proppassat 12 d’Octubre. Aquesta era, doncs, l’ocasió perquè els milions de catalans que Camacho i Rivera creien que estaven contra “els deliris separatistes” del President Mas, sortissin al carrer i mostressin el seu rebuig frontal al que la majoria del Parlament de la darrera legislatura va votar en la seva darrera sessió. Però la realitat va ser més tossuda que les il·lusions dels líders espanyolistes i la concentració matutina “D’Espanya i catalans” no va arribar a col·lapsar ni la Plaça Catalunya. Uns pocs milers d’espanyols (catalans i és provable que vinguts de fora) que van brandar banderes catalanes que l’organització els va cedir, al costat de l’ensenya roji-gualda. La Delegación del Gobierno, que va determinar que a la manifestació de l’11-S hi havia 600.000 persones, va considerar que aquesta vegada hi havia un 10% de la xifra, 60.000, que és el resultat de multiplicar per deu la xifra oficial de la Guàrdia Urbana. Caldria que la Sra. Llanos de Luna, a banda de treure lluentor als tricornis, tingués calculadores fiables.
Seria il·lús pensar que només aquests sis mil manifestants seran els qui votaran en el referèndum a favor de l’statu quo actual i de la pertinença a Espanya. Però, ara mateix, s’ha desactivat el principal argument dels contraris a la independència i, fins i tot, algun dels temors dels propis independentistes: aquell que deia que, efectivament, l’antiindependentisme era latent i quan es mobilitzés demostraria la seva força. Després del 12-0 podem dir que, de moment, els que es mobilitzen continuar sent espanyols, els de les banderes espanyoles i catalanes entrelligades i els cors bi-nacionals, els del “No nos engañan, Cataluña es España” no deixen de ser una minoria. Una minoria cridanera i sorollosa quan s’hi posa, però una minoria.
