Les regularitzacions d’immigrants i els seus reagrupaments familiars posen en debat el clima social a Catalunya. Per a molts, l’actual demografia fa que ens trobem totalment sobrepassats. Si bé Catalunya sempre ha estat un referent de “solpoblisme”, emulant la idea americana del melting-pot o la pujolista que és català qui “viu i treballa a Catalunya”, s’ha de reconèixer que els nostres atributs nacionals, començant per la llengua, poden estar compromesos.
Si a més, com ha passat en d’altres llocs d’Europa, l’actual tendència ens aboca a una dinàmica electoral diferent i amb l’accés a les institucions de persones provinents d’altres cultures, religions o societats, el plat està servit per un dur debat.
En el cas de Catalunya plou sobre mullat. Una nació sense estat no té eines per poder gestionar els mecanismes bàsics per conduir una elevada presència de nouvinguts. Catalunya, sobretot des dels anys seixanta, experimenta una intensa influència immigratòria, abans per part d’espanyols i ara per part de sud-americans i africans, bàsicament.
Els transvasaments de població arreu del món són un fenomen recurrent, del qual els catalans no n’estem exempts. Durant la crisi de la fil·loxera, al tombant del segle XIX, molts compatriotes van haver d’anar a fer fortuna, per poder sobreviure. Ara també molts professionals ben preparats marxen del país per tenir més oportunitats laborals i accedir a una promoció que romanent a Catalunya no seria possible.
Però diguem-ho, les regularitzacions i les reagrupacions familiars no tenen res a veure amb tot això. La immigració il·legal és una mala gestió de les fronteres, segurament per raons polítiques. I els reagrupaments familiars també. Són dos fenòmens que escapen a qualsevol planificació col·lectiva i s’imposa una dinàmica de fets consumats. “Com que hi som ens hem de quedar i hem de ser-hi amb tota la família”.
La primera gran onada immigratòria dels anys seixanta encara no s’ha digerit i nacionalment, com s’ha vist des del 2017, ha provocat tensions per manca d’unitat d’acció suficient (com demostren els resultats electorals). Ara, sigui per les intencions polítiques del PP, però sobretot del PSOE, la immigració encara és més massiva i se sobreposa a la que té Catalunya anteriorment amb dificultats. El resultat global pot ser negatiu, en un balanç nacional.
Caldria que JxCat i ERC meditessin molt bé si aprovant aquestes mesures, amb noves regularitzacions i facilitant encara més els agrupaments familiars, estan construint la seva pròpia presó electoral, ja que fàcilment la nova demografia acabarà constituint els seus propis partits tot accedint a les institucions, en primer lloc, en l’àmbit municipal i més endavant, amb total seguretat, nacional.
L’esforç català en l’acollida de persones refugiades o en acollida, de forma temporal, àdhuc amb la incorporació de força laboral estable no pot legitimar, en cap cas, l’aval a la immigració il·legal, producte del tràfic de persones o d’altres interessos, com una eventual desnaturalització intencionada del país; i tampoc, permetre un reagrupament familiar quan l’estabilitat laboral no està garantida ni justificada, en un marc econòmic canviant, encara enganxat a les deslocalitzacions industrials.
