pel seu interès, pel seu abrandat patriotisme, perquè esdevingui mostra de tot un gènere literari, ens plau avançar-vos en exclusiva, taquigrafiada per l’enviada especial a l’esdeveniment, la transcripció del Pregó de Festa Major que el nostre company de redacció, l’eminent advocat i heroic editor Quim Torra pronunciava fa només tres hores a la Plaça Farners de l’heroica Vil·la de Santa Coloma:
La mirada dels segadors
Si mai algú us pregunta perquè us sentiu orgullosos de Santa Coloma contesteu-li que us miri els ulls, perquè en ells hi veurà la mirada de la història, de la vida i de la llibertat.
Tots els colomencs som fruit d’un minut. O millor dit, de dos. El primer, quan un grup de pagesos i ferrers i adobers i serrallers i taverners van decidir revoltar-se contra l’ultratge i l’explotació, farts de ser trepitjats i humiliats per les tropes del rei d’Espanya. I en aquell minut que els nostres avantpassats agafaren les falçs i les forques, els bastons i les fangues, nosaltres vam néixer i vam obrir els ulls.
Perquè érem nosaltres també que corríem aquí mateix, ara fa 371 anys, el 30 d’abril de 1640, en el grapat de cases al redós d’una petita església que era aleshores el nostre poble, amb els esclops i les espardenyes, i una faixa vermella i unes camises estripades i uns pantalons bruts i apedaçats. Corríem enfurismats, embogits, folls d’ira. A la fi vam aconseguir acorralar l’odiós agutzil Monrodon, un català botifler que traïa la seva terra, en una caseta d’una planta del barri del Raval. Un de nosaltres portava una teia i un altre va cridar: «Visca la terra! Mori el mal govern!» I hi vam calar foc.
Després d’aquell llarg minut es va fer el silenci.
Som fruit d’aquell minut. I també del minut en què pocs dies després, el 14 de maig de 1640, quan érem a casa, als masos i a les cabanes, a l’hora baixa, vam sentir el so de l’arribada d’un grup de soldats. En aquell minut no servien de res ni les falçs ni les fangues, ni tampoc els rosaris. Però no vam abaixar el cap i quan van arribar vam mirar-los fixament a la cara, serrant les dents.
Van cremar-nos les cases i les masies, els pallers i les corts. Ens volien un poble reduït a cendres. Però no van poder: els havíem sabut mantenir la mirada. Amb ella, tot un país es va encendre. I al cap d’unes setmanes, quan desenes de segadors vinguts d’arreu del país van arribar a la capital, vam descobrir que tots els que érem allà formàvem part d’una mateixa pàtria, que havia estat nostra, que l’havíem perduda, però que aleshores la recuperàvem, Catalunya.
Sí, si algú us pregunta perquè esteu orgullosos de ser de Santa Coloma digueu-los que aquí va començar tot, que aquí vam tornar a ésser, a ésser catalans; que aquí va renèixer la mirada de l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. La mirada clara i neta de ser un poble lliure que tampoc l’11 de setembre de 1714 no va ser capaç d’ensorrar.
Amb aquesta mirada els colomencs hem travessat mars i oceans, selves i muntanyes, cels i terres. Amb aquests ulls, Sant Salvador d’Horta va aixecar la bandera de la utopia de sentir-se germà de tot home, sense barreres, sense fronteres, sense prejudicis, fent de la seva vida un instrument de pau, d’esperança i de fe a Tortosa, a Reus, a Horta de Sant Joan, a Barcelona i a Sardenya, on va morir; amb aquests ulls l’avi d’Artur Prat, va deixar Santa Coloma i va establir-se a l’Argentina, i després a Xile, on el seu nét es convertiria en el gran heroi militar del país de Pablo Neruda; amb aquests ulls, Alfons Boix Vallicrosa, després de ser alcalde de Montcada i Reixach, abraçava l’exili catalanista i republicà i s’establia a Mèxic, on seguiria, infatigable, defensat la bandera de la democràcia i la decència; amb aquest ulls, el missioner Josep Cors, en una dels racons més oblidats de Bolívia, va aixecar esglésies i convents i va fundar pobles sobre les aigües, mentre de les seves escoles les notes d’un violí que tocava Bach i Vivaldi travessaven l’obscuritat dels boscos i les selves i hi feien entrar un estremiment de llum.
I així, amb la mirada penetrant dels segadors, hem pogut observar l’harmonia dels firmaments amb el pare Lluís Rodés, i estudiar els manuscrits hebraics més antics que es conserven a la Biblioteca del Vaticà amb Josep Maria Millàs Vallicrosa, i recuperar la biografia dels nostres millors homes amb Josep Maria Mas i Solench. I amb el pare Bartomeu Xiberta vam ser expulsats d’Itàlia per Mussolini i vam haver de refugiar-nos a La Haia, per poder seguir treballant sobre les doctrines cristològiques.
Amb els nostres ulls hem mirat aquesta terra i hem estimat aquesta llengua. Els nostres poetes, Salvador Espriu i Joan Vinyoli, van viure per salvar-nos els mots, tal i com havia viscut Ivon l’Escop, amb el suport de Joan Maragall i Joaquim Ruyra, per encetar una creuada impossible per la defensa d’una llengua pura de blasfèmies, i tal i com havia lluitat mossèn Clascar per portar a terme un combat colossal, al costat dels seus amics Pompeu Fabra i Josep Carner., per la normalització de la llengua “Tot el que fem és pel català”, va dir un dia Frederic Clascar, enamorat com tots nosaltres de les paraules que volen alades pels nostres carrers i pels nostres boscos i pels nostres camps.
Un ulls a vegades doctes, a vegades curiosos, a vegades intel.lectuals, a vegades irònics, a vegades catòlics, a vegades maçònics, a vegades pagesos, a vegades senzillament genials. Només a Santa Coloma podia haver nascut l’immortal autor de la pomada universal Panxo, genial farsant i engalipador, autor de l’únic invent que ha curat alhora ferides d’estris tallants, mossegades i esqueixaments, cremades, contusions, callositats, ungleres, panadissos, l’àntrax, grans de pus i tumors ulcerosos. Honor i glòria a Panxo Fontdevila, que va viatjar a Cuba, que va travessar mig Barcelona amb la seva “troupe” de cabres, gallines i porcs i que al jardí de casa seva, un orgue de maneta només tocava cançons composades per ell, mentre recitava poesies, que totes rimaven amb la lletra A. Sí, esclar que sí, també hem sabut mirar amb ulls d’alegria, de rialles i de festa, amb ulls que tenien tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Una mirada que ha cisellat l’obra noucentista d’Esteve Monegal i les geomètriques i plàstiques escultures de Martí Sabé; que ha permès als anònims jardiners del parc de Sant Salvador crear un espai únic de bellesa amb els seus plàtans i els til·lers, els verns i els cedres, els xiprers i els tells i que la tardor embolcalla de polsim de castanyes; una mirada que devia sentir neoclàssica i imperial l’arquitecte Joan Baptista Serra quan va dissenyar l’edifici dels Banys, des d’on el temps fuig lànguid al nostre davant amb barnús i sabatilles blanques.
Però els nostres ulls han trobat sempre la seva força en les muntanyes i pujols, les roques i les vinyes, els recs i les rieres i els marges vells i els camps sembrats. La crida de la terra. La terra que hi és sempre, que no cau, que no passa mai!. Que cada primavera torna i ens xiuxiueja a les orelles: desperta, segador, vinga, desperta, que ara és l’hora!.
És la terra de Farners, són les alzines sureres i el primer ou de reig que arriba cada any i la pedra bellíssima i eterna de Sant Pere Cercada la que reflecteixen els nostres ulls, amb la lluïssor irisada de la llum i l’aigua, la vida i la tradició.
Per això, estimats amics colomencs, per això qui podia dubtar que quan gairebé 300 anys després de 1640, el 14 d’abril de 1931, els nostres cors no esclatessin de joia per cridar Visca la República Catalana!. Per fi vam tornar a ser lliures un altre cop, i vam riure i vam recordar i vam plorar els que no hi eren, i els ulls dels nostres segadors era llavors els ulls de Josep Carós, model de ciutadans, primer alcalde de la llibertat. Però quan la primavera republicana va ser destruïda per l’odi i el feixisme, abans que els nostres ulls es tanquessin per uns quants anys amb un tel de boira grisa i enganxifosa, encara en Tassanet Alsina, l’últim alcalde republicà, va poder donar la darrera mirada a aquesta terra, amb la pau que acompanya el so d’un flabiol i la dignitat que dóna el treball honest d’un músic de cobla.
Vaig acabant.
Deixo la darrere mirada pel final. Una mirada serena i tranquil·la, d’un blau pur, com el cel del castell de Farners un dia d’hivern sense cap núvol, com l’aigua de color de mel d’alzina de la riera un capvespre d’estiu, una mirada, però, que ens crema encara avui a l’ànima. La mirada de la innocència i la democràcia. Si mai algú us pregunta perquè esteu orgullosos de ser de Santa Coloma, contesteu-li que aquí va néixer i va viure en Lluís Món, afusellat per catalanista i demòcrata.
També hi érem, allà, a la paret del cementiri de Girona, quan van sonar els trets de l’escamot. I quan va caure en Lluís Mon, també vam caure nostres i quan els ulls d’en Lluís Mon van cloure’s, també van tancar-se els nostres. Començava un franquisme que semblava que ho arrasaria tot, que ens arrancaria els cristal·lí i l’iris, que ens tornaria cecs. No comptava amb la força de la raó. Vam resistir a la bèstia. I vam guanyar.
Amics, si mai algú us pregunta perquè esteu orgullosos de Santa Coloma, contesteu-li que pels vostres veïns, els vells i els nous, pels qui porten aquí dotzenes de generacions i pels que acaben d’arribar; contesteu-li que esteu orgullosos de les desenes d’iniciatives que es teixeixen cada dia a la ciutat i que permeten a Santa Coloma reinventar-se i tirar endavant, sempre endavant; contesteu-li que esteu orgullosos perquè som fills dels nostres temps, però seguim mirant aquesta terra com van fer-ho els nostres vells.
Fa pocs mesos algú em va demanar un dia perquè estava tan feliç. Vaig contestar-li que perquè el dia abans tots els regidors de Santa Coloma havien votat a favor que es celebrés el referèndum per la independència. Aquest és, senzillament, l’esperit dels segadors.
Amics, el nostre país viu uns moments històrics. Tota la nació es sacseja, vibra, torna a preguntar-se pel seu futur en llibertat. Tenim pressa, molta pressa, portem més de tres segles esperant-ho. Ho volem tot i ho volem ara. Però cal l’esforç de tots, el rigor de tots, el compromís de tots, la fe de tots, l’excel·lència de tots, el bon humor de tots. Però si la nostra mirada reflecteix la decisió i el compromís dels nostre sant patró, Sant Dalmau Moner, que va viure quatre anys en un cova pregant pel món, i reflecteix també la passió d’en Frederic Clascar, l’estudi del pare Lluís Rodés, l’alegria d’en Panxo Fontdevila, la civilitat d’en Josep Carós, la bellesa de Martí Sabé, la poesia de Joan Vinyoli i la serenitat de Lluís Mon, aleshores, no ho dubteu, tingueu l’esperança que tornarem a sortir de nou a les nostres places i carrers i amb la nostra mirada encendrem un país.
Bona Festa Major i Visca els segadors. Visca Santa Coloma i Visca Catalunya lliure!
Quim Torra
