L’humorista Pujols un dia, no sabem bé on, venia a dir que som gent de mitja vida. Totes les coses les fem a mitges, i al capdavall no em fem una de ben feta. No intentarem pas repetir la descripció humorística del nostre viure vist pel Sr. Pujols, ni ve a tomb. La cosa, a més, té un aspecte seriós que voldríem insinuar i que reclama una actitud més reflexiva.
Seguiu un per un els aspectes de la vida pública. Siguin quines siguin les activitats del nostre país, i per una banda o altra veureu revenir amb insistència aquella veritat que malmena el nostre viure privat i públic.
Comencem per la vida literària i artística. I observeu com els casos d’una vocació entera i sostinguda de llarg a llarg d’una vida son raríssim. En arribar a la quarantena, veieu com escriptors i artistes que eren una esperança decauen, s’abandonen, amb una renúncia vergonyosa, s’acontenten d’una obra incipient, accepten una mitja glòria, es donen a l’última, a una mitja vida. A l’edat de collir fruits, a l’edat del treball més fecund i gloriós, la nostra gent sol collir escepticisme, s’abandona a l’apatia. Som al País de la Mitja Vida.
I en política? Tothom s’agita, tothom en parla, I de fet ningú no s’hi dóna posant-hi l’ànima. Demanen homes, demanen gent que la vulgui viure amb plenitud. I només sol haver-hi qui fa servir la política pel seu negoci o per la seva vanitat volandera. En suma, una mitja política, un aspecte més de la mitja vida.
I la joventut, amb ple delit de viure, què fa? Estudia, treballa amb entusiasme? Es dóna generosament als ideals, als somnis? No gaire. Tot a mitges. Ja sabem, per exemple, com estudia: sense profunditat, sense cap mena d’entusiasme… I potser, si ho feia d’una altra manera congriaria una protesta i li barrarien el pas…
En el País de la Mitja Vida, què hi voleu fer? Un poeta, un artista és pres per maníac, un apòstol és un escàndol, un veritable polític és tingut per un impertinent, un veritable home d’estudi és considerat con un il·lús ofensiu…
Pensem en aquesta tara del nostre país; pensem-hi per lluitar-hi fins a treure-la com sigui. I si no ens hi veiem amb cor, renunciem d’una vegada a esdevenir mai un poble digne de regir els propis destins… Però aquesta renúncia ja seria alguna cosa massa forta i decidida, i potser ens acontentarem amb una mitja renúncia.
