Catalunya està en una crisi pel que fa a la mobilitat, els serveis ferroviaris de rodalies en un dels pitjors estats en el que han estat en anys, el qual és especialment dolent per la qualitat de vida d’una gran part de la població treballadora. La incapacitat de viure a distàncies curtes dels seus llocs de treball, en alguns casos a causa de raons personals, i en altres a causa de l’encariment dels habitatges en zones amb alta ocupabilitat com són els grans nuclis urbans de Catalunya, és el que fa la capacitat de transport de la població una eina clau per al seu benestar. La facilitat de desplaçament atorga un dia a dia més amè, i una estabilitat a llarg termini que resulta de gran valor. Elimina l’ansietat que ve amb la possibilitat de no poder arribar a la feina. Això té el potencial millorar l’economia i incrementar l’habitabilitat de certes poblacions, igualant una mica més el valor del sol a la majoria dels municipis i creant una societat més igualitària on el lloc on vius no determina en tanta mesura als llocs de treballs on pots accedir.
El cotxe, per als que no vivim en nuclis urbans de gran població, és el primer que ens passa pel cap quan parlem de mobilitat ciutadana, però hi ha alternatives més accessibles que no requereixen tant manteniment, i que són molt més eficients: els vehicles de mobilitat personal. Aquests, juntament amb vehicles no motoritzats, són una gran manera per permetre a la població mobilitzar-se de la seva residència fins a una connexió amb la xarxa de transport públic, cosa que els hi permet no dependre de vehicles de motor més grans que són especialment ineficients a l’hora de transportar població. Aquesta ineficiència es deu a l’espai que ocupen, la inversió econòmica necessària per part del propietari del vehicle i conductor, la infraestructura que requereixen, el manteniment d’aquesta infraestructura, la contaminació i l’ocupació de gran part de l’espai urbà que es podria destinar a altres usos per millorar la qualitat de vida del ciutadà.
En l’àmbit local s’està impulsant un canvi cap a aquesta direcció, rebutjant el cotxe i proporcionant la infraestructura per altres alternatives. Les mateixes superilles per exemple, o els nombrosos carrils bici amb una via dedicada. Tot i aquests canvis, es necessita una voluntat a escala estatal i autonòmica per acabar de proporcionar les comoditats necessàries, com sistemes d’emmagatzematge segurs d’aquests vehicles a les estacions ferroviàries i altres punts on sigui d’interès.
Estem anant cap a una direcció correcta, però estem encara molt lluny i la mobilitat en gran part del territori català és excessivament dependent en vehicles de motor de quatre rodes privats, i es dificulta excessivament als vehicles personals més accessibles la circulació, no proporcionant vies segures per aquest. Hem d’intentar emular encara més el model dels Països Baixos. Especialment, la combinació del transport públic amb els mitjans de transport privats més accessibles per proporcionar una molt bona mobilitat sense necessitat de cotxe.
Tot això, com he dit al començament, és clau per reduir la diferència entre el valor del sol causat per la diferència en accessibilitat a diferents serveis o a oportunitats laborals. I si aquest canvi sorgís, tot i que no significaria una solució als alts preus de l’habitatge, permetria un punt de partida molt més homogeni a l’hora de plantejar polítiques públiques en aquest camp, com la regulació de preus o la limitació de l’especulació immobiliària, ja que no hi hauria una disparitat tan gran en el valor.
