Javier Gerardo Milei és un element polític d’estudi. L’economista irreverent que va fer de la provocació despentinada la seva ensenya personal, va passar de ser un habitual de les tertúlies televisives de mitja tarda a convertir-se en una autèntica estrella del rock desmanegat el taulell polític —una icona pop a qui només li faltava una figureta “Funko Pop”, motoserra inclosa. Va donar la sorpresa en un moment crucial per la història argentina i es va convertir en el flamant president anarcoliberal, el primer de la seva raça en trepitjar els graons de la Casa Rosada. Es presentava com la solució única, el xoc d’austeritat per a una economia amb el motor grimpat, asfixiada per la impressió descontrolada de bitllets i dependent de la respiració assistida del Fons Monetari Internacional (FMI), i altres aus de rapinya. Potser l’ajust salvatge era l’única sortida pel país austral? Potser.
Milei, “El Lleó”, més popular que un alfajor en una sobretaula –amb permís de l’escàndol Cripto-, s’ha convertit en un referent per a la nova dreta reaccionària. Una cosa és que en política no hi hagi sants, i una altra, que no hi hagi estampetes. Dins la constel·lació de líders d’aquest corrent, sovint, ell sembla l’únic amb una certa base intel·lectual. Empès a una croada sense fi contra qualsevol idea no mercantilista o de progrés. Una llibertat malentesa que ataca tot allò que considera “woke”. Fredament, aquest magma dels MAGA, “patriotes” i família l’han adoptat com a líder espiritual i, sigui per convicció o per conveniència, Milei ha abraçat un discurs marcadament antifeminista, anti-LGTBI, amb especial èmfasi contra les persones Trans*.
L’Argentina ha estat històricament un far en matèria de drets de la comunitat Trans*. Tanmateix, des de la seva arribada a la Casa Rosada, Javier Milei ha impulsat una agenda clarament regressiva en drets LGTBIQ+, derogant diverses polítiques d’inclusió i diversitat de gènere. El seu intent de desmantellar aquests avanços ha trobat una forta resistència social i, ara també, un fre judicial. El Tribunal Suprem de l’Argentina ha bloquejat la modificació del decret que restringia l’accés dels menors de divuit anys a intervencions quirúrgiques i tractaments hormonals per adequar el seu cos a la identitat de gènere autopercebuda. Aquesta decisió representa un cop dur per a l’executiu argentí i una victòria per als drets de les persones Trans*. La resolució judicial arriba en un moment clau, coincidint pràcticament amb el Dia Internacional de la Visibilitat Trans*, aquest darrer 31 de març, i ha estat rebuda amb alegria i alleugeriment per col·lectius LGTBIQ+ del país del tango.
Si Lluís Llach cantava ‘la Gallina ha dit que no’, a l’Argentina hauríem de cantar ‘la motoserra ha tocat os’; amb la Fúria Trans hem topat! El govern ha sentit el fre que li posa una justícia argentina que, recordem, es va atrevir a jutjar la seva dictadura i gairebé aconsegueix fer-ho amb la nostra. Aquesta victòria judicial s’emmarca en un clima de creixent mobilització contra les polítiques de Milei. A Suïssa, en el marc del Fòrum Econòmic Mundial a Davos, el president va vincular l’homosexualitat amb la pedofília, i això va encendre el carrer, tant dins com fora de l’Argentina, Buenos Aires va quedar petit; a Catalunya es van aplegar centenars de persones a la porta del consolat argentí del barceloní Passeig de Gràcia-.
Recapitulem. Com bé recorda l’activisme Trans* és una victòria que celebrarem a l’Obelisc, sí, però la lluita continua. Col·lectius i organitzacions LGTBIQ+ adverteixen que cal mantenir la pressió per garantir que el govern Milei compleixi la sentència i no intenti noves aventures que laminin els drets Trans*, drets humans.
