Ha arribat el 8M i el color lila és present a tot arreu. Les organitzacions presenten el seu manifest i milions de persones omplin els carrers per reivindicar el Dia de la Dona Treballadora. Hi ha qui fa un dinar a la plaça del poble mentre punxa un DJ. Jo vos convide avui a què imagineu una motxilla i que dins d’aquesta poseu exemples de com és el dia a dia d’una dona i què ens suposa aguantar tot allò que no hem sabut corregir durant anys.
Jo ja he fet el meu llistat.
Bretxa salarial, sostre de vidre, terra enganxós; Vulnerar, oblidar i rebutjar drets (maternitat, lactància, permís menstrual, accés gratuït als productes menstruals…), assetjament laboral, abusos de poder, menysteniments, mansplaining, requisit de ser acreditada contínuament; Micromasclismes al despatx, al súper o a casa dels teus sogres; Comentaris i actituds que no es farien vers un home; Haver de sobrejustificar el consentiment de no voler relacions sexuals amb un home; Agressions i depravació a la discoteca o a la revetlla del teu poble; Multiplica-ho per tres quan a sobre la teua identitat no és la que marquen els dogmes del gènere ni tampoc del sexe; o per rematar, imagina que ets una dona racialitzada.
Kellys sense malalties laborals reconegudes per una normativa. Encaixadores de taronja que passen jornades completes a peu dret sense fer torns de rotació de tasques, cobrant menys que els seus <<companys>>. Hostesses de vol que s’han de quedar pràcticament nues en entrevistes de feina al tall que han d’escoltar missatges denigrants del caire de “Tens el cos de muntanya russa”, “no ens agrada el teu somriure”: La cosificació de la dona en la seua plena essència.
Les internes, aquelles treballadores de la llar i les cures a qui vulneren tota llibertat amb l’amenaça de no tindre papers. El 6% de dones directives enfront del 94% dels homes directius de les principals empreses valencianes. Entrevistes laborals on la primera pregunta és si tens pensat ser mare. Tindre el geni curt perquè tens la regla davant de l’actitud de l’home competent que posa els problemes al seu lloc.
Podria seguir omplint la motxilla, però analitzant aquest llarg llistat no puc deixar de pensar en una idea. El feminisme no és si no és interseccional. El feminisme ha d’anar de la mà de la lluita de classes, com també ho ha d’anar de la lluita pels drets de les dones migrants.
Aquest 8M és necessari obrir la mirada per compartir reivindicacions, perquè, al cap i a la fi, qui no es planteja segregar cap lluita és el neoliberalisme patriarcal. Eixe monstre que té molt clar com actuar en tots els fronts per mercantilitzar la vida de les persones, més de les dones. Veuràs com es camufla entre allò de la <<llibertat>> i <<la lliure elecció>>, però la dominació física, econòmica, simbòlica i social cap a les dones travessa totes les societats, cultures i èpoques. Per això és tan important que tot allò que fem des de la política, des dels poders legislatius i executius, es faça de manera integral. Com un tot a tot arreu. Hem de ser conscients de les discriminacions que patim les dones a tots els nivells Perquè la igualtat només es podrà garantir si a l’hora de plantejar qualsevol iniciativa legislativa, es té en compte la realitat social: la classe, el gènere, la procedència, la llengua, l’edat, la diversitat funcional, etc. Però també, és molt important que així es faça des dels moviments socials. Des de les lluites compartides, des de l’acció conjunta per la justícia global.
I aquelles coses que no hem sabut corregir des de fa anys, com deia. Aquelles errades del passat que han anat acompanyades de grans corrents de pensaments i d’acció política -com puga ser inclús el moviment marxista, que també ha tingut dificultats per desfer-se del patriarcat tot i ser el seu principal objectiu la construcció d’una societat igualitària- les hem de saber transformar des del republicanisme.
No serà fàcil; ni els oligopolis ni el deep state ho posen fàcil. Ho hem viscut aquests darrers mesos amb molta intensitat: la llei del solo sí és sí, l’abolició de la prostitució, la llei de l’avortament. Cadascun dels avenços polítics i legislatius en matèria feminista, han sigut i són triplement examinats i criticats als parlaments, però a més, són denigrats pels mitjans de comunicació, l’instrument d’articulació de les clavegueres de l’Estat contra la política col·lectiva. Tenen un objectiu molt clar: debilitar els mecanismes per barrar el patriarcat i suspendre la capacitat d’anàlisi progressista.
Però ho hem de fer. I ho hem de fer amb la visió àmplia de la interseccionalitat.
Et vendran que tot això esmentat ja no passa. Et faran creure que aquestes polítiques són ximpleries o bajanades, que no són necessaris Ministeris d’Igualtat ni Conselleries de Feminismes. Però la realitat és que avui en dia les dones encara no ens trobem en igualtat de condicions en la major part dels nostres espais.
Això és la motxilla que ens fan penjar a l’esquena cada matí i que no ens podem traure fins que arriba la nit. I açò pesa, ens pesa molt. Si volem un món just, tots hem d’assumir la responsabilitat de crear espais lliures i segurs per a tothom i en totes les esferes. Hem de deixar caure la motxilla i començar a garantir que ho podem fer molt millor.
