Rere el mur entabanador de Catalunya existeix un món lliure. Allà les persones parlen, debaten, estudien i se senten orgulloses del seu país. El nacionalisme els ha fet lliures, els ha fet adults. Els ha deslligat de la metròpolis que els colonitzava. Els ha deslliurat de l’opressió dels imperis. Lluny de la nostra nació molta gent no demana perdó quan parla de Ghandi, Mandela, Sun Yat-sen, Michael Collins, Abd el Krim, Gamal Abdel Nasser, Yasir Arafat o Ben-Gurion. Defensen la ideologia que va salvar la pell als seus avis i pares. No senten cap rancúnia vers la doctrina que ha bastit una vida comunitària digna i sobirana. No sofreixen un entramat de tertulians i partits que denigren els alliberadors dels seus pobles titllant-los d’excloents, feixistes, extremistes, radicals o insolidaris.
Els espanyols —tot i dominar altres nacions— no neguen el seu nacionalisme. Ans el contrari, el promouen constantment tot negant-li el nom i dient-ne patriotisme. Una nova forma d’imperialisme que crea punts de trobada entre Cs, PP, VOX, PSOE i Podemos. En aquest sentit, dirigents com Iñigo Errejón defensen la necessitat de bastir una ideologia progressista de caire “nacional-popular” i amb un marcat patriotisme espanyol. Amb quina velocitat van renunciar al dret a decidir per tal d’intentar pactar amb el gran partit del règim del 78: el PSOE.
Endinsant-nos a les podridures catalanes la cosa canvia. No som capaços d’acceptar el nacionalisme sense demanar perdó. La vedet d’ERC a les xarxes es dedica a distreure el personal atacant grups d’estudi sobre la llengua catalana. JxCat ni està ni se l’espera perquè és incapaç de fer res seriós. La CUP abraça un independentisme no nacionalista per fer-se perdonar ves a saber què. A l’altra banda, PP i Cs combaten tant com poden els intents per salvar la llengua catalana mentre el PSC ho subscriu fent-se el simpàtic i amb quatre ballarugues.
Perdem-nos en comú
Un cas interessant és el dels comuns. Mentre els seus germans espanyols defensen sense complexos el patriotisme espanyol, aquí són incapaços de defensar el nacionalisme català. Per què fer-ho si ni ERC, JxCat o la CUP ho fan? Mentre Errejón parla de bastir un moviment espanyolista els comuns neguen que es pugi parlar d’un nació catalana clara i definida. Ens diuen que tenim moltes cultures i nacions a casa nostra. I ho diuen sense escandalitzar-se. Oblidant els perills que això comporta a nivell de cohesió social. Paguen invents estrafolaris com el Festival de Cultura Txarnega per crear més divisió estúpida, perillosa i denigrant. Mentre Pablo Iglesias trenca la seva promesa sobre el dret a decidir de Catalunya, Ada Colau fa els vídeos de campanya en castellà per poder arribar a més gent.
La nació dels comuns és parlar castellà per fer-se entendre millor, mentre beuen mate, van al cinema a veure pel·lícules iranianes i es paguen un viatge a l’Índia per trobar-se a si mateixos. I és normal que es busquin, perquè estan ben perduts. Tenim els comuns nedant dins el mar de la postmodernitat, Colau pactant amb el PSOE i uns dirigents d’ERC perdent la dignitat davant de Pedro Sánchez. Estem ben desprotegits. Tenim molta feina per fer i caldrà fer-la fora del sistema benpensant i atrotinador que aquesta patuleia s’ha muntat. Cal posar-nos a treballar.
