Les vacances serveixen per descansar, sí, però també serveixen per donar-nos espai per nosaltres mateixos, per deixar-nos anar, per gaudir d’un simple passeig, d’un bon cafè o d’una conversa que ens enriqueix. Com les millors coses de la vida, això passa quan menys ens ho esperem i quan només ens permetem gaudir de nosaltres mateixos i del que ens envolta.
Quan tinc temps, m’agrada trepitjar llocs diferents. Veure coses diverses, abandonar l’estrès, deixar que passin els minuts sense haver de mirar el rellotge, descobrir coses que no he vist mai i observar persones que, vés a saber perquè, em criden l’atenció.
Ahir, mentre feia el cafè a un d’aquells locals que he descobert fa poc, que té encant i que cuiden els petits detalls, vaig observar un fet que em va meravellar i em va fer pensar que no tot està perdut. Vaig descobrir que encara hi ha persones que volen anar més enllà, que es fixen en les persones que no tenen res ni ningú a qui parlar, a qui plorar. I les volen ajudar, encara que només sigui per uns minuts, per alleugerir el seu dolor i la seva pena.
Eren les onze del matí i la zona de cafeteria es va començar a omplir de gent. Moltes taules estaven plenes de gent gran. Uns llegien el diari, altres observaven el món amb aquella mirada tan neta, tan tendra, tan dolça com si tornessin a ser infants i la resta consultaven la seva cartera per mirar si portaven prou diners.
Quan el cambrer va veure que al bar hi regnava la tranquil·litat, es va apropar a una taula on hi havia un senyora gran i es va asseure al seu costat. Va començar a fer-li preguntes, a entaular-hi una conversa i als dos minuts ella ja li estava explicant que aquesta setmana havien ingressat el seu marit a l’hospital per una angina de pit.
Em va semblar tan extraordinari aquell moment, aquell gran detall de regalar el seu temps a una persona gran que necessitava un petit acte de recolzament, que vaig plegar el diari que estava llegint, vaig guardar el mòbil a la bossa i em vaig girar. Els vaig observar i contemplar, totalment meravellada per allò. Vaig pensar que era injust que els grans moments passin tan ràpid i com m’hagués agradat tenir una màquina de fotografiar per emmarcar aquell moment per sempre més.
Em vaig fixar en el to tan tranquil i suau amb el que li parlava ell i amb els somriures que ella li regalava, com a gest d’agraïment. Aquell dia, ella va sentir que algú l’escoltava. Potser, perquè quan et fas gran, cada vegada et sents més sol, més apartat fins que et trobes amb algú que et vol entendre i vol donar veu a la teva història.
Ell no es va aturar aquí. Va canviar de taula i va fer el mateix amb un home, ja gran, que anava amb cadira de rodes però que semblava tenir tota la lucidesa del món. Vaig pensar que el món necessita gent així, persones que no els importi passar el seu temps, per alguns tan valuós, dedicant-los a la gent gran. A les persones que no donem prou importància tot i que fem veure que sí. Perquè ells saben la història, ells saben tot el que han hagut de sacrificar perquè nosaltres puguem tenir un present i un futur més o menys segur. Ells han viscut l’horror i les injustícies en carn pròpia i aquí segueixen, regalant amor a cada minut, sense ni una mínima queixa.
Als avis se’ls ha d’escoltar més. Impregnar-nos de la seva filosofia i de la seva bona fe perquè amb ells, com amb els nens petits, no hi ha res fictici. Tot flueix, és tendre i tremendament humà. Tot és aprenentatge.
