Segons Tomàs d’Aquino tenim molts diferents tipus de necis: greus, lleugers, panxacontents, innocents…Ell també contempla la neciesa des de diversos angles: tant la procedent de les deficiències psíquiques -les malaltisses en si mateixes-, com aquelles altres que podríem anomenar socials o morals. Els següents substantius o adjectius substantivats marquen les variants que ell troba entre els necis, i que s’entenen bastant bé: asinus, cataplex (estaquirot), credulus, fatuus, grossus (espès), hebes (obtús), idiota, imbecillis, inanis, incrassatus, inexpertus, insensatus, insipiens, nescius, rusticus, stolidus, stultus, stupidus, tardus, turpis, vacuus i vecors (boig). Parla de les necieses mental, intel·lectual i corporal. Segons ell la neciesa “in genere” “retarda la comprensió poc intel·ligent de la realitat circumdant”: “Ipsorum tarditatem ad ea capienda, ibi quoniam imbecilles” (Super ‘Ad Hebreos’. c.. 5, 2.). I en la seva Summa Theologica (I-II, q.85, ad 3) parla de les quatre ferides amb què neix l’home per naturalesa. La estupidesa de la raó és destacada com a primera ferida i en diu això: “Ratio hebetatur, praecipue in agendis”: “Fa perdre la claror a la raó, principalment en l’ordre pràctic”. I continua: “I essent la raó el fonament de la voluntat, aquesta s’endureix per al bé; la dificulta per actuar i encén la ferida de concupiscència. Hem quedo en la estupidesa de la raó, arrel de tants despropòsits. Ja ho deia el salmista: “Mentre el meu cor s’exasperava i se sentia dintre meu irritat, jo era incapaç d’entendre-ho, era estúpid com les bèsties davant vostre”.
Pertany a la neciesa, per exemple, el fet no voler rectificar, quan un s’ha equivocat en decisions que afecten a la convivència humana. Potser això sigui conseqüència de la “vanitat” que molts portem a sobre. Ens creiem ‘qui sap què’ i som tan fal·libles com el que més. El món ens ha proporcionat massa exemples de les conseqüències de l’estupidesa humana: guerres, odis, ambicions de poder, conductes inútils i normatives absurdes, abusos de poder, tiranies familiars, corrupcions morals, orgulls desmesurats….Podríem comprovar altres defectes per poder veure fins on pot arribar la neciesa en molts àmbits. També hi pertany el fet que alguns afirmin dir la veritat, quan tots veiem clarament que menteixen. Aquesta mostra l’engany es una forma més d’estupidesa, perquè no tothom és estúpid i els necis es detecten aviat. Tant de bo molts rectifiquessin a temps, desfent errors; així guanyarien el prestigi perdut en les seves accions. I no els hauria de costar gaire -potser necessiten un petit punt d’humilitat- i esborrarien el desprestigi acumulat. Tal vegada no s’adonen que rectificar conductes, repensar les decisions preses molt a corre-cuita, esborrar les paraules desencertades…és el camí per retornar a la veritat. Tota actuació lliure i digna s’ha de sotmetre sempre a la veritat a fi que la persona humana vagi ben adreçada cap al veritable bé. El bé en la pròpia conducta i el bé de tots els conciutadans. I això és el que tots esperen.
Podem pensar en els estúpidament malvats i preguntar-nos per la seva dolenteria. Són realment dolents i immorals ? No semblen pas ser aquests només uns ignorants ni uns senzills ximplets o uns estúpids barroers. Són conscientment necis i tots ells “destrossen”, a propòsit, la nostra vida social per treure’n algun profit propi. De vegades, ocupen llocs de responsabilitat,
Exceptuant, doncs, aquells que se’ls podria titllar de dolents, perillosos i malvats, els qui més desgraciats semblen són els “destralers” i “infeliços pocapenes” que “juguen” a ser dolents: fan el mal com si fos un passatemps. Per divertir-se o per provar el proïsme? Alguns altres -menys conscients- formarien part dels qui Dante Alighieri qualificava com a “pecadors de poca categoria” i que, per això mateix, el poeta els deixava a la porta de l’infern, en un espai, un rebedor o cercle exterior, ja que ni eren bons per entrar al Paradís ni suficientment dolents com per anar a parar al suplici etern. De fet, eren uns tebis, uns mediocres, uns infeliços ganduls o despistats que no poden compartir ni la infàmia ni la lloança -“sanza infamia i sanza lodo”, escriu el poeta- i que, per aquest motiu, es mantenen eternament en aquest “rebedor”, picats per molestos mosquits i altres insectes. Mereixien el menyspreu del diable per la seva mediocritat i estupidesa en els quefers diaris. Són potser els qui Georges Bernanos qualificava de “mediocres satisfets”.
En molts casos l’estupidesa o neciesa és la cara dolenta de la d’una intel·ligència que hauria de gaudir de lucidesa i maduresa, i que, sense saber per quins set sous, “gaudeix” d’aquest elemental buit. Es preguntava algú: “Per què veiem tants casos de persones suposadament intel·ligents cometent errors de certa dimensió? Són realment intel·ligents?” Potser des d’un punt de vista de coeficient mental donen la talla, però la vida i alguns interessos bastards els ha portat cap a un altre cantó. De vegades, com més intel·ligent és una persona més rucades -i de les més grosses- pot fer. Aleshores és quan apareix l’estupidesa en estat també políticament pur. I ho deixo per a un altre dia. Aquesta persona, per molt intel·ligent que sigui, acostuma a ser un problema per a tota la societat. És clar que els necis no es fan ells mateixos, tot “solets”, sinó que també els “fan” i els “ajuden” molts altres que els afalaguen. Són parents, companys, amics i coneguts que van engreixant el seu “ego”.
