Places, avingudes, terrasses, ciutats, bars, restaurants, hotels, cinemes, gimnasos, pavellons. Normalitat.
A ningú se li escapa que som i venim d’un temps incert, d’alta complexitat i de canvis profunds respecte la suposada ‘normalitat’ a la que estàvem acostumats fins al febrer del 2020.
I posem entre comes aquesta ‘normalitat’ que deixava, fins ara, un món amb un 10% de població en la més severa pobresa. Una normalitat amb unes taxes sobrepassades de contaminació atmosfèrica. Una normalitat amb milers de persones afectades per Guerres Civils i mal morint a les portes d’una Unió Europea incapaç de donar resposta. Una normalitat que deixa l’auge impune de l’extrema dreta i del populisme o de les desigualtats i de la violència de gènere accentuada. Una normalitat insostenible.
L’Ara i l’Aquí, allò que ens ocupa, ens obliga a aturar-nos i posar en valor, més que mai, que la millor aposta avui és gestionar la crisi social, econòmica i sanitària a través d’una forta inversió en les estructures d’Estat més essencials: cultura, salut, educació i benestar. Quatre potes d’una mateixa taula. Una taula tossuda i insistent que és la realitat. Ni més, ni menys.
Parafrasejant Joan Margall, al seu poema “Elogi del viure” fa referència a una manera d’entendre el món que crec que no val a badar: “(…)El món s’adobaria bé tot sol només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva.” Fem-ho possible.
