Tolo Moya, membre d’alt càrrec d’Esquerra Republicana filtrant un àudio on es pot sentir les conspiracions per aturar l’escàndol del cartell de “Fora l’Alzheimer de Barcelona” amb l’ús d’un tallafoc per part dels alts càrrecs de comunicació i finances del partit. És probable que Moya hagi decidit gravar aquesta conversa per protegir-se a ell mateix de l’escàndol i les possibles conseqüències legals.
El Partit Popular demanant a alts càrrecs policials la investigació injustificada de diputats de Podemos i altres partits, amb l’objectiu de trobar plats bruts per utilitzar com a arma contra el partit en el seu moment d’auge. Aquestes notícies que hem rebut les dues últimes setmanes són dignes d’una narrativa fictícia d’una trama política, que una pel·lícula, novel·la o sèrie podrien contenir perfectament i, fins i tot, ens podrien semblar massa inversemblant per ser creïbles.
La població que no forma part d’aquesta mena d’entorns que protagonitzen les notícies tenim tendència a pensar que aquests fets inversemblants són esdeveniments molt poc comuns, i alguns ho són. No obstant això, casos com els d’Esquerra fan pensar com són les estructures socials dels partits, les dinàmiques que hi ha entre els membres més importants, els conflictes i bandes dintre d’aquests, i els plats bruts desconeguts que esperen ser descoberts i que ja tenen un pla de contenció. Demanem a la població que cregui en la política, però en casos com aquests, on pràctiques normalitzades queden exposades en públic, és impossible negar la poca transparència i la contínua proliferació del secretisme amb l’electorat. Al cap i a la fi, ningú vol votar per un partit que no és sincer i honest, no obstant això, tothom qui vota ho fa de totes formes. És cert, no podem saber coses que no s’han fet públiques, però ja és de coneixement públic des de fa dècades la falta de campanyes genuïnes en la política contemporània. Sempre em dic a mi mateix que aquestes mecàniques que condueixen el món polític existeixen per la necessitat de adoptar-les si es vol competir amb la resta de les coalicions. Això, òbviament, determina per definició el maquiavel·lisme i falsedat involucrats en la imatge pública d’un partit, com bé s’ha mostrat de manera augmentada i clara en el cas d’Esquerra, però no ens podem sorprendre, això s’ha convertit en una part essencial de la política moderna.
En canvi, el cas d’espionatge del PP es pot classificar com una mena de pràctica que està en camí de normalitzar-se a Espanya, i que en països com els Estats Units són ja rutinàries pel que fa al cicle electoral. Es tracta de la utilització de poders externs a la política amb fins polítics, com també s’ha fet amb el poder judicial, i en aquest cas amb les forces policials. Aparentment, sembla que amb tot el que ha passat aquest mes de juliol no se li ha donat la importància requerida a aquesta notícia. Sobren les paraules per descriure aquest fet, però falten per escalar la seva magnitud.
És per això que no puc aguantar-me el riure quan un polític critica a un altre per no ser honest, perquè és obvi que en aquell moment no hi ha ni una mica d’honestedat a les seves paraules. Sempre defensaré la democràcia com a sistema polític, però desitjaria que el conjunt de polítics del país tinguessin alguna mena de principis.
