Així, pare, no tornarem a venir mai més? No, vaig respondre: ja no tornarem! A l’instant se li ennuvolà la mirada vessant silencioses llàgrimes galtes avall. Va ser l’última vegada que vam anar a la casa d’estiueig familiar per recollir les darreres coses i retornar les claus a la propietària que havia decidit no renovar el lloguer. Després de 37 estius, la memòria i els afectes de la infància i l’adolescència se m’apareixien com un àlbum de fotografies desordenat: una infància feliç envoltada de pins i camps groguencs esquitxats de roselles. Bicicletes, voleteig de papallones, el so esquerdat d’un tocadiscos i el perfum del primer petó una nit de Sant Joan… M’envaïa l’enyor. Les meves llàgrimes mal contingudes, com les del nen que veu amenaçats els seus escenaris de referència, temen la desaparició d’un ordre, d’una manera d’explicar-me a mi mateix, d’un context de vida que embolcalla o tal vegada empresona els meus sentiments. La melancolia és, al cap i la, fi el sentiment d’una pèrdua.
Revisitada la casa uns anys més tard -m’hi portava no sé què que no vaig poder evitar- la vaig trobar abandonada, buida, sense vida. Enlloc d’horts ara hi havia cases. La pineda semblava més un parc que un bosc on jugar i fer cabanes, i el camp de blat estava travessat de carrers asfaltats. La casa era la mateixa, sí, però res del que veia i sentia al meu voltant em despertava cap emoció. L’objecte de la nostàlgia no era allà! El seductor objecte de la nostàlgia és molt esmunyedís: «A primera vista la nostalgia es la añoranza de un lugar, pero lo que se anhela en realidad es un tiempo diferente – el tiempo de nuestra infancia, el ritmo más lento de nuestros sueños-» (El futuro de la nostalgia, Svetlana Boym, A. Machado libros, 2015). El que jo anhelava era un temps desaparegut, segurament idealitzat, que ja no existeix i és impossible recuperar perquè tal vegada no va existir mai com jo el recordava. En aquesta extensa dissertació entre nostàlgia i modernitat, la catedràtica de literatures eslaves de Harvard afirma que no sentim nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut, que ens porta a projectar en el present un passat perfecte, un país ideal, la família de la infantesa i una naturalesa pura, però en realitat res va ser com hem imaginat.
El nen tenia la mirada fixada a la cistella de bàsquet que penjava d’una paret al jardí on havia passat llargues estones llançant la pilota. Talment com si estigués acomiadant-se d’allò que més estimava. Les llàgrimes del nen són de protesta davant l’amenaça de cancel·lació del joc, de la celebració d’aniversaris en família, dels capvespres amb l’avi regant l’hort, la tempesta d’agost sota una cortina d’aigua que s’escola teulada avall. El vaig enlairar agafant-lo per les cames fins la cistella per prendre la xarxa com a record. Ho havíem vist fer a jugadors professional a la televisió. Què seria de la memòria sense l’objecte, la textura, l’olor, la possessió… L’objecte ens construeix. Ens posseeix? La casa és l’objecte. Però, el que m’havia portat de nou a la casa ¿era el rastre d’un temps feliç, d’una família completa i d’un entorn natural que ja no existeixen? Sense ser-ne molt conscient intentava enterrar el sentiment de tristesa davant l’anhel impossible de retornar a la pàtria natal. A la llar.
La imatge cinematogràfica de l’enyorança, diu Svetlana Boym: «es la doble exposición o la superposición de dos imágenes -la del hogar y la del extranjero, la del pasado y la del presente, la del sueño y la de la vida cotidiana. En el momento que intentamos reducirla por la fuerza a una sola imagen se rompe el marco o se quema la superficie». Les imatges del passat i del present no trobaven encaix en l’objecte del meu enyor. Més aviat tenien a veure amb el subjecte: amb mi mateix. La pel·lícula recent de Dani de la Orden, Casa en flames, recrea la nostàlgia en una metàfora perfecta de l’objecte perdut: només valorem de veritat allò que anhelem davant de la pèrdua de l’amor, la família, la llar, el futur, la possibilitat de ser feliç. El retorn impossible a la casa familiar d’estiueig és dramàticament recreat enmig d’un incendi tan destructor com reparador. L’al·legoria cinematogràfica de Casa en flames serveix per desemmascar l’atractiu seductor i alhora trampós de la nostàlgia.
És el sentiment de pèrdua, d’inseguretat i temor al futur, la síndrome d’aquest temps crepuscular de crisi ecològica, globalització desposseïdora, de guerres, pandèmies…? ¿És la síndrome de la nostàlgia qui empeny l’individu al lament i l’enyor de velles veritats i tradicions? Un interessant assaig de la filòsofa Clara Ramas, editat recentment: El tiempo perdido, aporta reflexions sobre el malestar cultural en un món que, des de la percepció de l’amenaça, està propagant per contagi la malenconia dels reaccionaris que enyoren una edat daurada: la pàtria, l’ordre, els rols de gènere i de classe, la vida millor dels nostre pares, la Transició, la tradició… Nostàlgia i ressentiments, segons Marina Garcés, són els símptomes de la humiliació que han provocat les promeses trencades d’una vida millor, més feliç i més justa (El temps de la promesa, Anagrama, 2023). Són les patologies de la promesa de progrés incomplerta del capitalisme neoliberal. La nostàlgia, reapareix com a mecanisme de defensa en una època d’acceleració del ritme de vida i d’agitació històrica. Quan mor un cicle i les seves tecnologies, junt amb les idees, els valors i el sentit comú que el van fundar però encara no es fa del tot evident una nova síntesi creïble capaç de projectar confiança i esperança en un futur de progrés. Llavors els populismes i nacionalismes excloents propaguen l’odi en forma de racisme, de xenofòbia, de misogínia… de confrontació política sistemàtica, agitant les passions per sobre del pensament crític i la racionalitat. Aquesta és la síndrome del nostre temps.