Ja han passat les eleccions. Tindrem nous parlamentaris al juliol i nova Comissió Europea a la tardor. Aquest ritual quinquennal haurà permès que els ciutadans rebin informació sobre les institucions comunitàries on tant es decideix, encara que no sembla que escoltin massa.
L’abstenció, àdhuc batent un nou rècord al fregar el 57%, no ha anat tan malament. Malauradament, i lligat al desinterès del ciutadà mig, massa extremistes ens representaran a Estrasburg, però en això també s’han vençut els pitjors auguris, i potser no podran formar grup parlamentari propi. L’Eurocambra tindrà una còmoda majoria de centredreta que hauria d’atorgar sense problemes un segon mandat a José Manuel Barroso com a president de la Comissió.
Aquestes eleccions s’analitzen en clau estatal al considerar-se de segona fila i perquè les campanyes es van plantejar en un marc intern. Els partits europeus (sí, existeixen partits europeus encara que ningú els esmenti) acordaren bases programàtiques conjuntes per als seus partits nacionals membres, però han faltat missatges i cares comunes, i a les campanyes en cada país s’han discutit temes propis.
El Parlament Europeu feu un esforç de comunicació institucional, gastant-se uns 18 milions d’euros en incentivar la participació. No obstant això, poc pot fer per superar l’absència d’un candidat o candidata a governar Europa, i d’un mercat mediàtic continental (existeix el canal Euronews, avorridíssim i d’escàs impacte).
El Partit Popular espanyol amenaça amb una moció de censura que, de prosperar, destituiria el president del Govern. Vol llegir la seva victòria europea no com a tal sinó com aperitiu del seu retorn a la Moncloa, com als ‘90. Altres companys meus analitzen en aquestes planes el significat de les eleccions en clau catalana.
La canceller alemanya confia en la seva reelecció al setembre ja que els seus demòcrata-cristians han tret 17 punts d’avantatge als soferts socialdemòcrates amb els quals malviuen a la coalició governamental. Sense cap dissimul respecte a les seves prioritats, Angela Merkel es va plantar a si mateixa als posters electorals, i no els candidats europeus de la CDU.
El conservador president francès Sarkozy s’apunta un primer tanto contra els socialistes cara a aconseguir el seu segon mandat el 2012. I el també conservador premier italià Berlusconi surt gairebé il·lès del seu lamentable escàndol de faldilles (o més aviat de manca de tals).
Amb tot, el més espectacular és la trompada del partit laborista britànic, que obté el percentatge més baix en unes eleccions nacionals des de la Primera Guerra Mundial. El primer ministre Gordon Brown sembla sentenciat i ara mateix trontolla. En clau europea, destaca l’ascensió al segon lloc del Partit de la Independència Britànic (UKIP), i la victòria dels Tories. El Partit Conservador britànic, de tan euroescéptic que és ha decidit deixar el grup parlamentari del Partit Popular Europeu, de ràncies essències europeistes. Són males notícies per a Europa però sobretot per al Regne Unit que 38 dels seus 64 diputats militin en partits euroescèptics o obertament antieuropeus. El 1957 Gran Bretanya s’autoexclogué del gran projecte de construcció europea, el Mercat Comú, un error que pagà car i que només va poder corregir el 1973, després de patir repetits vetos del president francès De Gaulle. A principis dels 2000, el primer ministre Blair somià amb integrar-se a la moneda comuna, projecte que segueix ajornat. Bastant mèrit té Gordon Brown a l’aconseguir ratificar el Tractat de Lisboa.
I és posar en vigor el Tractat de Lisboa el pròxim objectiu de la Unió Europea. Els irlandesos tenen l’última paraula amb un nou referèndum aquesta tardor. Persisteix una fràgil majoria a favor del sí a les enquestes després que la coalició del primer ministre liberal Brian Cowen hagi perdut les eleccions europees contra els populars. La petita Irlanda sofreix els flagells de la crisi financera internacional i els seus ciutadans perceben que l’euro els salva d’un desplom monetari. En temps de vaques magres els irlandesos semblen menys inclinats al “vot disbauxat” contra Lisboa que ens van infligir el 2008 .
Vejam. Si fracassa de nou el Tractat de Lisboa, la vida segueix igual, però es tanquen les noves inscripcions al club europeu. Totes.
