Nosaltres ja vam dialogar. El President Francesc Macià deia que el seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. Aquesta frase la digué el nostre primer President de la Generalitat Republicana. Ell fou qui proclamà el 14 d’abril de 1931 la República Catalana dins una federació de pobles ibèrics. Ell mateix es veié obligat el 17 d’abril de 1931 a cedir a la coacció i amenaces de tres ministres republicans del govern provisional muntat a Madrid que foren Fernando de los Rios, del PSOE ministre de Justícia de Espanya, Marcel·lí Domingo del Partit Republicà Radical Socialista i Lluís Nicolau d’ Olwer d’Acció Catalana. Francesc Macià i Llussà deia que va ser el dia més trist de la seva vida política. La deslleialtat de l’esquerra espanyola republicana envers Catalunya començà el primer dia. Així va néixer el restabliment de la Generalitat fill de la nostra repetida generositat agermanada amb la nostra nova tristesa de sotmesos. El segon President de la Generalitat Republicana Lluís Companys i Jover fou afusellat el 15 d’octubre de 1940 per un tribunal militar derivat dels sollevats de 18 de juliol de 1936 que són l’antecedent immediat de l’actual Regne d’Espanya el del segon monarca que patim els catalans que es diu Felip de Borbó. Afins al PSOE, afins al PP i borbons sempre van contra la llibertat del poble català.
Seny, voluntat de combat, dignitat republicana. Fermesa i generositat. Convé repetir-ho moltes vegades amb veu baixa, mitjana, a estones alta, ferma, sostinguda, constant; repetir-ho als amics de ribots guerristes i repetir-ho als fervents populars com en Piqué de les “firmitas contra los catalanes”: nosaltres ja varem dialogar. Hem dialogat fins a l’exageració i fins la fatiga crònica. La nostra sensibilitat pel seny i l’aprofitament de totes les escletxes que prometien possibles racionalitats de la nostra situació espanyola han estat explorades un cop i un altre cop fins a la sacietat. La frontera amb la indignitat ha estat percebuda de forma diversa segons diferents sensibilitats en moments distints. Malgrat tots els pactismes i senys tenim, també, com a patrimoni històric una tradició de dignitat republicana que en alguns moments sonà gairebé sola. El mes de març de l’any 2006 fou un d’aquests moments. ERC vota no a l’estatut esmenat perquè el text retallat diferia molt del text pactat entre PSOE i CIU. Segons Joan Tardà el text primitiu tenia dues virtuts. La primera virtut era una bilateralitat entre el govern espanyol i el català que podia permetre una nova relació financera i fiscal que podia acabar amb l’espoli crònic que pateix Catalunya. La segona virtut era el reconeixement jurídic de Catalunya com a una nació. El portaveu de ERC al Congrés dels Diputats Joan Puigcercós, fou molt dur i clar : és un mal estatut votarem que no. Amb tot la Catalunya més prudent, més assenyada va jugar fins a xocar amb l’escarni de la sentència del Tribunal Constitucional. És una tercera part de la història de la nostra generositat com a poble. De la generositat que ha arribat ara al seu esgotament irreversible. Aquest article havia estat tot ell redactat abans de l’1 d’octubre. Els fets més recents, els d’ara mateix, ja no poden maltractar més la dignitat republicana, la nostra constant voluntat de combat en surt molt enfortida endinsada en la nostra festa com a poble. L’eina , la feina, .. la festa .. i el nostre fort sentit d’estat:dignitat republicana.
