Per fi, la nostra estimada taula de pedra familiar torna a ser a casa. En aquesta taula, tant les meves nebodes com els meus fills s’han menjat moltes papilles de fruita.
Un llogater que havíem tingut a la casa on hi havia la taula de pedra em va demanar permís per treure i llençar uns bancs blancs del jardí. Com que ja eren molt vellets, l’hi vaig donar el meu consentiment perquè els tragués, ja que ell volia fer millores al jardí. Però mai vaig donar permís perquè s’emportessin la taula de pedra familiar que, pel cap baix, deu pesar més d’una tona.
Un bon dia, mentre estàvem fent visites per tornar a llogar la casa, me’n vaig adonar que la taula de pedra ja no era al jardí i hi havia el forat on hi estava enclavada. Tot era molt estrany perquè per emportar-se aquesta taula cal una grua i dos o tres operaris.
Van passar les setmanes i la vaig donar per perduda. Vaig preguntar als antics llogaters si sabien alguna cosa de la taula de pedra i em van dir que quan van llogar la casa ja no hi era. Els vaig creure perquè ells s’havien gastat força diners reformant la casa.
Un dia, vam anar a saludar al nostre antic llogater, que treballava en un complex on hi havia diversos tallers: de fusteria, pintura, llauners… I allà vam veure una taula de pedra molt semblant a la nostra. Vam agafar el mòbil per comprovar si les fotos que teníem a la galeria coincidien amb la nostra taula. Efectivament, era la nostra estimada taula de pedra!!
El nostre antic llogater ens observava des de la finestra del seu despatx. I seguidament, ell va baixar escales avall i ens va dir: que us sona aquesta taula? I li vam dir: i tant!!!! és la taula de casa, la taula de la família, la taula que estimem tant!!! Ens va dir que havia agafat la taula perquè la volien llençar. En fi, que es van enamorar de la nostra taula.
Bé, sigui com sigui, li vaig dir que volia recuperar la taula. No hi va haver cap problema per recuperar-la. El problema va venir després: el llogater que hi havia en aquell moment a la casa no volia que li poséssim la taula de pedra al jardí. I ara on posarem aquesta taula?, vaig pensar…
Una amiga de la família es va oferir per guardar-nos la taula de pedra al jardí de casa seva fins que nosaltres la poguéssim tornar a recuperar, en el moment que aquest llogater marxés de l’habitatge.
Un cop aquest llogater va marxar de la casa voluntàriament, vaig trucar l’amiga de la família que ens guardava la taula dient-li que era el moment de recuperar-la. Doncs bé, em va intentar convèncer perquè no m’emportés la taula, dient-me que potser els nous llogaters futurs que vinguessin no els agradaria tenir-la. Li vaig rebatre aquest argument i li vaig dir que volia recuperar la taula perquè era la taula familiar.
Ella va intentar fer tot el possible per demorar l’entrega de la taula… Veient que passaven els dies i sempre em donava excuses de mal pagador, li vaig enviar un àudio de veu dient-li que si us plau col·laborés i que quedés amb els operaris perquè vinguessin a buscar la taula. Em va bloquejar el contacte.
Afortunadament, i després de marejar molt la perdiu, els operaris van poder posar-se en contacte amb ella, i després de fer-li un “plantón”, en un segon intent, els operaris van poder recuperar la taula de pedra familiar.
Aquesta “amiga” m’ha bloquejat el contacte per demanar-li una taula que és de la família, i que ella només ens la guardava, i que sabia que tard o d’hora ens l’havia de tornar.
He recuperat la taula de pedra però he perdut l’amiga. Realment era amiga?
