A algunes tertúlies s’ha anat dient últimament que aquest artefacte de “Sumar” que intenta forjar Yolanda Díaz és una “operació d’estat”. El cas és que segurament no cal recórrer a la conspiració habitual que tan de morbo ens genera i de ben segur que també es pot sustentar en una base molt més prosaica.
Pedro Sánchez va ocupar desenes de titulars el dia que va dir que tenir a Pablo Iglesias al Consell de Ministres no el deixaria dormir a les nits. Tothom sap que per a un partit com el PSOE, el Podemos contestatari sorgit de places i carrers del 15M era una mena de mosca collonera que els posava un mirall al davant que els retornava un reflex que no els hi agradava. Aquest partit centenari de la rosa i del puny que sempre se les ha donades de ser “l’esquerra”, tot de cop es trobava amb algú que el desemmascarava de manera desacomplexada i demostrava que si alguna cosa ha estat el PSOE és un blanquejador del règim postfranquista i de la monarquia. El col·laborador imprescindible per donar a la “democràcia espanyola” una pàtina de certa autenticitat. Viure en contra de l’status quo es pot convertir en un infern i, sens dubte, és molt més còmode viure-hi a favor. El cas, però, és que Podemos va passar, en poc més d’un lustre, dels carrers a la vicepresidència del Govern de l’Estat i fins i tot, en cert moment, va arribar a ser una autèntica amenaça per l’hegemonia socialista a l’espectre del centre esquerra.
Sánchez, abans d’entendre’s per la força amb Podemos ho va intentar tot: fer vicepresident a Albert Rivera i lloant-l’hi totes les excel·lències i jugar al gat i la rata amb els de lila per acabar forçant unes eleccions -que creia que el reforçarien i va passar el contrari- tot i que el mateix Iglesias l’hi havia posat el seu propi cap en safata. Al final, les urnes, van acabar collant Sánchez a la coalició amb aquell noi de la cua i a la Taula del Diàleg amb l’independentisme. Al cap i a la fi, s’està més bé dins del Govern que fora, encara que sigui amb una parella que t’obligui a justificar-te moltes vegades davant dels padrins.
Ara, el President del govern central, sembla ser que ha trobat en Díaz la seva esperança blanca per, ara si, tenir un partit crossa aparentment a l’esquerra del PSOE. Que no molesti gaire i que l’hi permeti dormir a les nits. La candidata no podia ser millor, ungida pel propi Pablo Iglesias com a successora, Díaz mata el pare sense cap pietat i es passeja per les teles dient que ha rebut tractes molt masclistes per part dels seus avaladors -oblidant que si algunes “negociacions” han estat testosteròniques han estat les que ella i entorn han protagonitzat-.
No cal recórrer a la conspiració dels baixos fons de l’Estat per explicar tot això. Al final, tothom sap qui incomoda i qui no i qui pot remoure el tauler i qui no. Que les teles i els diaris capitalins de cop cantin lloances de la ministra “comunista” i surti a totes les notícies és, simplement, perquè és una idea de Sánchez que els va bé.
Costa trobar una proposta realment transformadora i rupturista en el discurs de Díaz, la seva equidistància en el “si és si”, o la nul.la aportació envers la solució del conflicte polític amb Catalunya ja marquen la pauta i fan que s’entengui que estigui tan ben vista per segons qui. És evident que també per això, xoca frontalment amb qui realment sí tenia intenció de canviar l’estat de coses.
Cal recordar que cap operació d’aquest tipus li ha sortit bé a Sánchez, si bé la que va intentar amb Rivera va acabar per solidificar l’esquerra a l’esquerra del PSOE i, de retruc, expulsar C’s de l’equació, tot sembla indicar que en aquesta ocasió aquesta maniobra pot acabar essent el que obri definitivament la porta a un nou cicle amb la dreta i l’extrema dreta hegemòniques.
