Les manifestacions pageses no són només reivindicacions comercials. Són molt més que voler un preu just per a la seva producció o una millora de la seva gestió diària. Són el crit desesperat d’una societat dins de la societat que té atributs propis i s’ha mantingut viva durant milers d’anys.
El lligam a la terra, a les estacions, a l’entorn i a les seves persones conforma una organització determinada amb una característica única: la permanència. Des de temps immemorials s’ha produït aquesta vinculació de les famílies a la terra, al país, tot conformant les nacions, en el teixit de base del qual surten les ciutats i el progrés.
Aquesta organització agrària o ramadera pateix una dura regressió i veu com el sistema de vida està canviant, induïda per les grans multinacionals de la mecanització, els fitosanitaris i la fertilització. Abans eren amos de la seva vida, del seu entorn (rases, camins, marges i andanes). Eren ells mateixos creadors permanents de tot el que els envoltava. I encara ho són, sinó no es queixarien. Un estil de vida únic, envejable i imprescindible però dur i contracorrent.
La pagesia i la ramaderia, per la seva condició de permanència, són els valedors de la tradició i de la família. Sempre ha estat així i no pot ésser d’una altra manera. I no són ideals conservadors. Són condicions naturals d’una necessitat que s’ha mantingut i es seguirà mantenint, passi el que passi. I a més forta sigui la família i més rigorosa la tradició millor.
No podem deixar de defensar i agrair la funció creativa dels homes que pertanyen al món de la pagesia o la ramaderia. Com saben ordenar-se i resoldre els seus afers, en un dia a dia sempre canviat, pel temps, per les plagues, pels mercats… Són gent que saben actuar pel seu compte. Són els baluards de qualsevol nació. També la catalana.
La pagesia i la ramaderia destronen la societat de consum i desmunten la bastida capitalista que deshumanitza les relacions socials, per medi de la desconfiança i les vanitats. Els qui coneixen els tresors de la tradició i la família no necessiten res més per reeixir. Demanen poder viure de la seva feina, sense interferències (sobretot de les dinàmiques burocràtiques administratives al servei de les economies d’escala) ja que ells es dediquen a crear cada dia un nou horitzó per a les seves terres, els seu ramats o els seus arbres.
Només aprenent de tot això la independència de Catalunya seria un fet immediat. Des de l’òptica mercantil, en canvi, quan les variables no són ni la tradició ni la família, tot és més complicat i esdevé quasi irresoluble.
