El 14 de març del 2020 serà recordada per tota una generació com el dia que ens va demostrar com la nostra vida pot canviar de dalt a baix d’un moment a un altre. A mi m’agrada recordar sempre la reunió del govern municipal de Roses del dijous dia 12 a les 9 del matí. El punt estrella de la trobada era parlar de la Ruta de les Tapes, que cada any congrega milers de persones als bars i restaurats de la vila i que aquell any començava just la setmana següent. En aquell moment encara teníem dubtes de si es podria celebrar o no, malgrat que ja teníem algunes notícies sobre els primers contagis d’un virus desconegut, però del que no quedava clar si realment era res gaire greu o no. Tot just l’endemà, es decretava l’estat d’alarma i ens confinaven a tots als nostres domicilis. Em sembla un molt bon exemple de com ens va caure a sobre un ruixat del qual desconeixíem absolutament la seva dimensió.
El nostre Ajuntament, com tots, va haver de fer una tasca complexa per adaptar-se amb rapidesa a una nova situació en què la immensa majoria dels seus treballadors varen haver de començar a treballar des dels seus domicilis, les necessitats socials es varen disparar, es varen haver d’extremar les mesures de control i prevenció i, a més, calia estar pendents les 24 hores del dia (i els set dies de la setmana) de les normatives canviants i imprecises que es publicaven al BOE, sovint a hores intempestives. Tot plegat, sense tenir la planificació, l’equipament i el marc normatiu adequat.
La pandèmia va impactar de ple sobre els elements més bàsics de la vida de moltes persones, que van patir-ne els efectes sanitaris i econòmics, però que també van patir l’angoixa i la incertesa que generava tota aquella situació. També en això la tasca dels ajuntaments va ser clau. Les corporacions municipals van esdevenir, com acostumen a ser sempre, la cara de l’administració i principal porta a la que picar per tal de poder traslladar demandes o problemes, amb independència de si responen a competències pròpies o alienes.
Malgrat tot, acostumats com estan a afrontar totes les calamitats des de primera línia, els consistoris van afrontar la gestió de la crisi amb tot el rigor i tot el consens possibles. La col·laboració de les entitats dels municipis, els voluntaris que van oferir-se per ajudar en el que fes falta, els treballadors públics i tots els grups polítics, amb independència del seu color o de si formaven part del govern o de l’oposició, va permetre tirar endavant una complicadíssima situació garantint al màxim la prestació de serveis i la protecció social, econòmica i sanitària de la població. Sense aquesta tasca essencial del món municipal, de ben segur que la gestió de tota la pandèmia en general i dels moments més durs en concret hauria estat molt més complexa i dura del que ja va ser.
Tota aquesta experiència ens ha de servir com a exemple de com són d’importants les institucions més pròximes al ciutadà. És necessari que entre tots les cuidem i procurem que mantinguin el prestigi i la bona governança que ens permet aprofitar-les al màxim. Però també cal que com a societat exigim que es tingui en compte la seva veu a l’hora d’afrontar els grans reptes de país, el més proper dels quals és, sens dubte, la reconstrucció. De la mateixa manera que els ajuntaments han estat claus per resistir, ara també ho seran per reconstruir, i m’atreveixo a aventurar que ho seran en qualsevol escenari, perquè la realitat és tossuda i els ciutadans segueixen picant a la seva porta per presentar projectes, plantejar inversions o buscar solucions. Ara bé, la implicació municipal no hauria de ser, com acostuma a passar, per la vida dels fets i al marge d’altres administracions. Per justícia, però també per eficàcia, el món local ha de ser protagonista de ple dret de la planificació del nou món de després de la pandèmia, en temes clau com la gestió dels fons europeus, les noves regulacions mediambientals o el replantejament de tants altres aspectes de la nostra vida en comunitat.
