En Tremosa ha explicat molt acuradament els esforços que s’estan fent des d’Europa per ajudar a l’Euro. Quedi clar que Tremosa és un excel·lent economista i un gran eurodiputat. Fidel al dogma, defensarà els postulats alemanys fins al final perquè és la única cosa que pot fer. Els polítics faran pedagogia catastrofista en contra de qualsevol situació diferent a l’actual, perquè no saben de cert (i no ho poden saber) què pot passar si canvien les regles del joc.
Tots hem llegit prou per saber que s’han trobat dos problemes (Resumeixo els arguments de tres articles d’aquest cap de setmana a la Vanguardia: ”Europa über alles” de l’eminent jurista Lopez Burniol, “Deutschland über alles” de l’eminent sociòleg Català Manuel Castells i l’entrevista de la contra el divendres a John Gray, eminent politòleg britànic) :
1.- Crisi financera europea: bancs i estats europeus “del sud” estan endeutats. A més, generen dèficit permanent. Per això les entitats de crèdit solvents (bancs alemanys i bancs d’arreu del món) no volen deixar-ne més.
2.- Crisi de l’euro. Davant de la crisi financera, el Banc Central Europeu, seguint les polítiques alemanyes de contenció de la inflació, no vol (i a més sembla que per estatuts no pot) deixar diners ni als bancs amb problemes, ni als països endeutats. L’euro, en aquestes condicions, no pot existir.
Per això només hi ha tres solucions:
1.- PLA A: Es retorna a la situació d’equilibri macroeconòmic amb mesures de reducció de dèficit I retallades (solució Merkel), impossible d’aconseguir si ens enfrontem a una recessió. No hi ha temps.
2.- PLA B : Es creen instruments reals i unificats de política monetària i fiscal, impossible d’aconseguir sense cessió de sobirania política i econòmica real (patrimoni comú, direcció única, responsabilitat compartida). Hi som a temps? Hi ha voluntat?
3.- Pla Z: es desmunta l’euro i es retorna la capacitat de gestió monetària a cada estat (es a dir es retorna a la pela) per què cada estat pugui afrontar la crisi monetària com sempre s’ha fet, amb intervenció dels bancs centrals i devaluant.
Fins aquí els fets ordenats i resumits. Ara fem el què no volen fer els polítics i imaginem-nos què pot passar si fracassen el pla A i el B.
Què pot passar si sortim de l’euro i devaluem?
1.- Per a una industria exportadora és una gran notícia. A curt termini (2012), amb la devaluació de la pesseta (suposem un 40%), els preus de venda en les industries exportadores augmentarien un 40% i aquest diferencial aniria directament als resultats. És cert que els preus de les importacions (possiblement el preu de l’energia), també pujarien. Però a l’hora, els productes dels xinesos serien un 40% més cars! Si creix novament la industria local, per exemple els vidriers de l’estat que quedem (han tancat un terç de les fàbriques des del 2008), tornarem a generar activitat, és a dir contractarem més gent i generarem més IVA, més IRPF, més SS. A més, aquest escenari, ja el varem viure als anys 90! Es va tornar al creixement.
2.- Els estalvis en euros es veuran convertits en pessetes, i amb la devaluació valdran un 40% menys respecte a les demés monedes. Es a dir, quan anem a França o als estats units, ho trobarem tot caríssim. haurem de fer turisme intern. I això genera creixement. A més el país serà “barato” i vindran més turistes. I això genera creixement.
3.- Els crèdits convertits en pessetes s’hauran de tornar igualment en sous convertits en pessetes. Possiblement s’apujaran els tipus d’interès i s’agreujarà la situació dels crèdits. Això empitjorarà la situació bancària espanyola.
4.- Tota la massa monetària de l’estat espanyol es veurà convertida en pessetes. Si tenim diners en bancs fora d’Espanya, aquest seguiran en euros. Per evitar la sortida de capitals, l’estat farà el canvi ràpid i sense deixar treure diners a fora d’Espanya. Aquest és el problema més greu per als bancs i l’Estat, no pels individus. És el “corralito” a l’espanyola.
5.- Amb la intervenció del Banc Central espanyol es poden injectar tones de pessetes per retornar els crèdits i evitar les fallides bancàries i la fallida de l’estat. és la salvació del sistema monetari i bancari espanyol.
Els polítics no volen parlar d’aquesta situació perquè s’activarien mecanismes de treure diners de les comptes corrents (recollir euros en forma de bitllets) per a evitar la pèrdua de valor en la devaluació, o de posar-los en bancs de fora (això ara per ara és legal) i es col·lapsaria el sistema bancari. Però no entenen que pel sol fet de dimonitzar la sortida de l’euro, si finalment no hi ha més remei, encara serà pitjor…
Ara oblideu-vos de l’euro. Què pot passar si hi ha una fallida bancària? (dins de l’euro)
0.- El problema es que molts bancs deuen diners a altres bancs (especialment es deuen diners als bancs alemanys) i com que el Banc Central Europeu no vol intervenir, els altres bancs no els hi volen deixar, i el banc central espanyol no pot intervenir massivament, la fallida pot esdevenir obligada!
1.- Tot el què diré només afecta als bancs que entrin en fallida , es a dir els que com que no poden pagar les seves deutes es declaren en fallida o els que directament són intervinguts per l’estat i després declarats en fallida (cosa que no ha succeït fins ara per no crear alarma).
2.- Si els bancs en fallida no tenen prous diners per tornar els dipòsits, els diners fins a 100.000 euros per persona i compte corrent estan garantits per l’estat. Això fa que només es castigarien els estalvis dels inversors més rics. La resta de diners fins a 100.000 euros i tots els altres instruments financers dipositats en els bancs (fons d’inversions, fons de pensions,,,) entrarien en liquidació i tindrien un valor incert (que se sabria quan el banc s’hagués liquidat).
3.- Els administradors dels bancs, haurien de passar a disposició judicial per veure que no s’hagi comès cap frau i podrien anar a la presó si es demostrés que han actuat delictivament. A veure si per fi escarmenten.
Finalment, que Déu ens agafi confessats si, aferrats a una sortida de la crisi plena de bones intencions, declaracions, reunions dels G5, dels G 20, de la Merkel i el Sarkozy, de canvis de constitució, de retallades “pactades”, de fulls de ruta obedients, d’injeccions internacionals de dòlars… al final, s’ha de desmuntar l’euro corre-cuita i a l’hora els bancs fan fallida. Per afrontar aquesta doble crisi, cal consultar els manuals de la ”teoria del caos”… I a les hores si, formiguetes: s’acosta la nova era glacial! (rellegiu el meu segon article de la primavera del 2009…)
P.S. …oi que era més entretingut parlar d’en Duran?
