“L’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por; i la més antiga i més intensa de les pors és la por al desconegut”. Aquesta és una cita clàssica de HP Lovecraft, un dels grans mestres del terror. Però la seva no és una literatura de Freddy Krueger ni de Chucki, el ninot diabòlic, sinó d’una por diferent, la por a l’inconcebible, el terror còsmic. Per Lovecraft, i per Albert Sánchez Pinyol, autor de La Pell Freda, la por és el que mou al món. I tots els Directors Comercials de la terra no podrien estar-hi més d’acord.
L’escena és horripilant i es produeix sistemàticament i implacable, com els atacs dels granotots a l’illa de la pell freda. Arriba cada mes. El Director Comercial ho sap. El Comitè de Direcció, també. És el moment de presentar els resultats de vendes.
Milers de power points es fan i es desfan aleshores, s’omplen quartilles, es destrossen excels i nervis, la màquina de cafè crema. Una suor enganxifosa, asfixiant, s’apodera del Cap de Vendes. Cal quadrar estimacions, pressupostos, forecasts i previsions. Si en algun lloc del planeta 2 i 2 no són mai 4 és a les unitats de suport i Controlling de les Direccions Comercials, on la lluita per la supervivència ha generat una matemàtica amb vida pròpia. El pànic irromp, poderós, inaferrable, al costat d’horrors sense nom, esdeveniments que no haurien d’existir segons les lleis de la natura que l’home coneix. La ment humana es trenca i s’enfonsa en les profunditats de la bogeria. Un horror que neix de les entranyes de l’ànima humana i que es impossible de definir. Només s’intueix, amenaçadora, repugnant, espectral.
Però enmig de la foscor i dels udols i els càntics de sang dels equips comercials, en aquella nit dels morts vivents, es produeix el miracle. Es poden estar perdent centenars d’euros, potser no s’hagin assolit les vendes planificades, els creixements segur que no són els que s’havien previst, però mai cap director Comercial presenta un power point que no porti, d’alguna manera o una altra, una fletxa verda cap amunt, un rectangle amb un comentari positiu o una circumferència que englobi un resultat favorable. Finalment, minuts abans de la l’hora del Consell, el Director Comercial, que se sent com deixat anar en una illa deserta amb un far, agafarà aquella transparència, la col•locarà al projector i, des de les ombres, davant d’uns ulls petits, verds com pomes, que sembla que espiïn i segueixen tots i cadascun dels seus moviments, s’enfrontarà, sol, a les tenebres dels resultats mensuals que el venen a buscar. Aleshores és quan al director comercial li sembla sentir les notes buides i tristes d’un acordió, com acompanyant a Gardel en l’última estrofa del seu tango Soledad:
En la plateada esfera del reloj,
las horas que agonizan se niegan a pasar.
Hay un desfile de extrañas figuras
que me contemplan con burlón mirar.
Es una caravana interminable
que se hunde en el olvido con su mueca espectral,
se va con ella tu boca que era mía,
sólo me queda la angustia de mi mal
El Chief Sales Manager s’endinsa cada mes en el cor de les tenebres dels Comitès de Direcció. Un autèntic descens als inferns, al pessimisme, la desesperació i la brutalitat. Una estranya barreja d´Esparta, Gulag i d´Inquisició espanyola. Una masmorra lúgubre, on el CEO espera al final de camí, talment un Kurtz del businees transvestit de Marlon Brando amb tupé o implant, camisa blau cel i corbata Loewe. Però en el llibre de Conrad, Kurtz només està boig i és adorat per unes tribus indígenes mig caníbals; en la realitat de la sala de juntes on es reuneix el Comitè de Direcció, en canvi, l’horror és absolut, còsmic, lovecraftià: està rodejat de managers. I el director Comercial, armat tan sols amb la seva transparència, executarà el ritual de cada mes, suant resultats i angoixa, desencaixat i pàl•lid, mentre s’adona que aquells ulls petits verds que l’observen són els ulls de vidre dels caps penjats en les parets dels seus predecessors.
Proper dimarts: La gamma de grisos dels quadres intermedis
