Fa un temps que experimento sentiments i pensaments contraris a dins meu que estan afectant de manera seriosa als meus principis i valors fonamentals, aquells pels que m’he anat regint durant tota la meva vida.
Sempre, almenys d’ençà que tinc consciència política, m’he considerat una dona d’esquerres i feminista, dit d’una altra manera, em sentia identificada pels ideals que postulaven les forces polítiques de l’anomenada esquerra i apel·lada pels valors d’igualtat que perseguia el feminisme. Sempre he estat molt orgullosa de la meva tria ideològica i l’exposava obertament, fins i tot davant d’aquelles persones contràries a la meva manera de pensar i fer. Val a dir que sempre ho he fet des d’una postura pacífica i respectuosa, perquè abans que res, la llibertat de pensament és, per a mi, el dret de l’individu més important que hem de preservar. No sé com dir això, però…des de fa ja massa temps que dic que soc d’esquerres i feminista amb la boca petita i amb un encongiment al cor.
La polarització m’ha envaït. Resulta que ara, per ser una bona persona d’esquerres i feminista has de comprar el discurs sencer que es proclama des d’aquesta bancada. Si, per una casualitat, se t’acudeix criticar un sol aspecte d’aquest credo progressista perfecte, automàticament perds l’estatus i passes a ser un “fatxa”. Quin adjectiu tan terrible! Aquest terme és per a mi un insult d’aquells que destrueixen el “jo”, que impacten sobre els pilars de les persones, que escanyen el cor i trasbalsen la ment. Jo no puc ser “fatxa”, no vull ser-ho, no puc permetre que algú em digui o pensi de mi que, ni de manera llunyana, tinc res a veure amb el feixisme.
Em pregunto si la gent sap i sent, realment, el que aquesta nomenclatura significa i tot allò que implica? Si ens atenim a la definició estrictament es tracta d’un “moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social”, però és més les mostres de feixisme que s’han succeït al llarg del temps allò que fereix els cors de tots aquells que estimem la humanitat. Com em faria de mal que algú propinés el terme “fatxa” contra mi!
Jo que sempre m’he sentit lliure de dir el que penso als quatre vents, sense por de ser censurada, sense embuts a ments de dretes o d’ultradreta que diferissin del meu parer. Ara tinc reserves, però no contra els que simpatitzen o professen devoció a la dreta i ultradreta, sinó d’aquells que es proclamen d’esquerres, d’esquerra de veritat, no de nyigui-nyogui.
I ara, tot sovint, em trobo com en aquelles pel·lícules de dibuixos animats que a un cantó de les espatlles apareix un àngel i a l’altre cantó un dimoni. L’àngel em demana serenitat, que segueixi religiosament el discurs que se’ns envia des de l’esquerra, que apagui qualsevol intent de reflexió o anàlisi i assenteixi dòcilment, mentre que el dimoni em clama que no calli, que protesti i em remogui contra una imposició en la qual no crec i amb la que no combrego. Però acabo fent cas a l’àngel i em tapo la boca per por que algú de sobte m’escridassi: “fatxa!”
A casa també he deixat de parlar de política, per evitar mals tràngols, he canviat els debats interessants i rics sobre política, la vida i qüestions existencials cap a converses buides sobre futbol. Tot i que a casa també es viu un ambient de “bipartidisme esportiu”, els debats solen ser previsibles i no acostumen a tenir una gran transcendència, al contrari, les pica-baralles són suaus i, fins i tot, acaben en rialles còmplices.
Som culers de tota la vida i tot i que tenim a la família algun madridista la cosa mai s’ha sortit de mare. No obstant això, fa uns anys que tenim un membre de la família que ni és madridista ni és culer: és celtinya. Sense menysprear l’equip viguès no ens sol donar gaire joc en temes futbolístics, ni tan sols quan s’enfronten Celta i Barça. Ai, però… l’altre dia amb la figura de Borja Iglesias…bé que vaig embolicar la troca.
Resulta que se’m va ocórrer parlar de la problemàtica que s’havia suscitat amb el tema de les ungles de Borja Iglesias. Des d’aquí vull dir que em sembla una absoluta falta de respecte el fet de jutjar les persones pel seu físic, la seva vestimenta, els seus costums, creences, pensaments… cadascú que pensi, faci i es vesteixi com li sembli sempre que no atempti contra la llibertat de l’altre. Soc de les que defensa que tothom pugui sentir-se bé sent un mateix i expressant-ho com vulgui. Davant tot el que s’havia dit sobre la manicura del futbolista, jo vaig voler fer una reflexió, ximpleta de mi, qui em manaria?! Com sabia que en Borja mai de la vida contestaria cap pregunta meva, prou enfeinat està contestant “haters”, doncs jo vaig voler compartir la meva amb els meus.
Vaig estar durant dies amb les meves cabòries sobre el tema i vaig arribar a la conclusió que el fet de pintar-se les ungles com a símbol de protesta contra la LGTBIfòbia i per reivindicar la igualtat contra la discriminació d’aquest col·lectiu em va semblar, en el seu germen, una actitud masclista.
Abans que ningú em digui “fatxa”, m’explico: En pintar-se les ungles, assumeix que aquest gest és característic i connatural al món femení i, per això, com a home típicament estereotipat en el marc de masculinitat forta decideix pintar-se les ungles per trencar amb el fet que és una acció representativa de les dones.
Però, precisament, en l’acte de pintar-les ja estàs assenyalant que és quelcom propi de la feminitat. Conec d’altres homes que s’han pintat les ungles com a forma de donar visibilitat a altres qüestions com per exemple amb l’ELA o per motius polítics, i ho feien, precisament, perquè els homes, els homes virils, els “superhomes”, s’entén, aquests no es pinten les ungles, perquè això és cosa de dones i gais, òbviament.
He de dir que jo m’he pintat les ungles, potser, tres cops a la meva vida i les dels peus i això m’ha suposat que em diguessin que tenia mans d’home perquè no me les pintava. Me l’ha bufat ben fort, per descomptat.
La cosa és que quan vaig transmetre la meva reflexió en veu alta, davant tothom, i, sobtats, es van girar a mirar-me vaig sentir la por de ser acusada de “fatxa” pels meus propis familiars.
Així que, amb el cap clot, vaig tancar la boca i amb el cor esglaiat i trist vaig penedir-me profundament de la meva intervenció que descarrilava de la rigorositat de l’ideari d’una persona d’esquerres de bé. Sort que no vaig escriure cap tuit mencionant el futbolista!
Afortunadament, em queda aquest mitjà, El Matí Digital, sempre obert a les divergències i que des d’un posat civilitzat i respectuós m’acull i em permet vessar les meves inquietuds amb la seguretat que no em diran “fatxa” ni em vetaran per opinar i sentir com ho faig.
Llàstima que Borja Iglesias no ho llegirà ni podrà donar-me resposta, ni debatre amb una cervesa i uns peitxinyos fregits sobre la profunditat d’aquest tema. Així que, si em permet el lector, des de la distància d’aquests renglons m’agradaria saber si tan polaritzats ja estem que no som capaços d’abraçar i entendre els dubtes de l’altre, no com una amenaça, sinó com una forma de diàleg, d’apropament entre les diferències per reconstruir-nos, per pensar-nos per evolucionar a ser millors, per preguntar-nos-ho tot i no caure en errors del passat.
Diferent no vol dir dolent, i crec, certament, que a la diferència està la riquesa que l’individu aporta al col·lectiu.
