De la mateixa manera que en el món econòmic es parla d’economia col·laborativa com un terme que defineix la transformació de les relacions econòmiques, que passen del “tenir” al “compartir”, és a dir, passen de “posseir béns” a “tenir-hi accés”; de la mateixa manera, doncs, deixeu-me fer una mica d’extrapolació a l’àmbit polític, i encunyar el mot “política col·laborativa” per definir el què, des del Moviment Demòcrata Català pretenem. Ço és, una nova manera de fer política basada en el pacte, el contracte, l’acord, una manera comuna de sentir, pensar, d’obrar en la gestió dels afers públics. Perquè entre els objectius programàtics en destaquen dos: ésser referent de suport i de col·laboració amb tots els agents implicats en el procés de construcció nacional i la novació de la política mitjançant una veritable participació ciutadana en la presa de decisions.
Si entenem que la democràcia és la intervenció del poble en el govern, només es tracta d’aplicar això, fent-ho possible, unint-nos, en defensa dels nostres drets i llibertats nacionals i socials. I per això, cal implantar una veritable participació pública, vertebrant una nova via de complicitat entre la societat civil i les nostres institucions.
Un article del professor Joan Subirats, a l’ARA de l’1 de juliol passat, analitza les noves dinàmiques polítiques. I en destaco unes línies que il·lustren molt bé el què crec que ha de ser aquesta política col·laborativa. Deia així: ”Si relacionem canvi tecnològic i social amb noves dinàmiques polítiques, entendrem que les formacions polítiques més convencionals ho tenen difícil. La perspectiva més horitzontal de fer, la lògica de compartir, la possibilitat de seguir connectat però provant noves vies […] són totes elles dinàmiques pròpies del món digital, moltes contradictòries amb les maneres de fer habituals de la política. […] Les noves dinàmiques s’apleguen al voltant del fer, sense demanar identitats exclusives […] cadascú des del seu espai pot sincronitzar amb els altres i actuar plegats, amb complicitat. En aquest sentit, la retòrica competitiva i hegemonitzadora d’alguns partits polítics, més centrada a marcar espai propi que a fer, anirà perdent sentit”.
Doncs bé, el què plantejo és si el nou paradigma del fet polític passarà per aquí, per l’adopció d’acords transversals entre múltiples forces polítiques, ja siguin partits polítics tradicionals, que s’hauran d’adaptar, ja siguin moviments de base associativa representants de la societat civil que hauran de donar un pas endavant i participar en política d’una manera més “executiva”.
Haurien de ser acords molt dinàmics, altruistes, és a dir, on l’objectiu de país sigui el gran objectiu; una política de grans i generosos acords; perquè la suma de singularitats dona lloc al tresor de la diversitat, i és des d’aquesta diversitat que plegats hem de col·laborar en la construcció nacional.
No cal “imposar” una ideologia sinó “compartir” la pròpia, enriquint el debat polític, fent política col·laborativa formant part de llistes electorals transversals, o de governs transversals, o institucions transversals, amb altres forces polítiques i socials, fomentant la diversitat ideològica que és mirall reflex de la pròpia societat.
En aquest sentit, des de l’MDC volem aportar l’actitud comunitarista que rau al cor de la democràcia cristiana clàssica; la que enfonsa les seves arrels filosòfiques en Sant Tomàs d’Aquino; la del personalisme com a revolució econòmica i moral; la de l’humanisme integral, l’humanisme de dimensió espiritual; la de l’economia al servei de la humanitat (quan necessària!!!); la del socialisme cristià (o cristianisme d’esquerres)… Quina paradoxa que per saltar cap endavant i agafar impuls tinguem que mirar enrere!
Si la societat catalana vol resultats diferents, haurà de pensar i actuar diferent. L’alternativa, seguir com fins ara?
