En els últims 10-15 anys, el fenomen de les xarxes socials ha marcat un abans i un després en la societat en general, i també en la política.
La política cada cop ha estat més important i ha cobrat protagonisme dintre de les xarxes no només per les notícies o els perfils de dirigents polítics, entitats o partits, sinó per la gran transcendència que té en el dia a dia de la societat.
Analitzant, veiem com Instagram i Facebook s’han quedat “desfasades” en aquest nivell, malgrat la quantitat de fotografies referents a la política i els seus protagonistes a Instagram.
Per la seva banda, Facebook només a pogut suportar aquest boom mitjançant Facebook Live, un servei per retransmetre vídeos en directe utilitzat en diferents actes polítics i presentacions.
El que tothom té molt clar és que Twitter ha captat el protagonisme principal i és el monstre polític a les xarxes.
Gairebé tots els partits i polítics de primer nivell, diputats, regidors, consellers, diferents secretaries, simples militants o activistes es troben a la xarxa de l’ocellet.
La facilitat per escriure-hi (piular) i la rapidesa amb què pots informar-te en aquesta xarxa fa que Twitter avui dia sigui la plataforma política de referència a Catalunya, a Espanya i a tot el món.
En aquest món, també hi trobem els periodistes, clars protagonistes de l’actualitat política a Twitter, juntament amb els seus mitjans particulars.
Un personatge públic, encara més essent polític, pot tenir centenars d’interaccions, tant positives com negatives (provinents dels famosos trols).
Avui dia, el clar exemple que les xarxes en l’àmbit polític bullen és que fins i tot un usuari anònim però actiu a la xarxa aconsegueixi gairebé les mateixes interaccions que un personatge públic, depèn sempre del contingut.
A part de la facilitat de poder tenir informació a l’instant o escriure amb certa rapidesa, se li ha de sumar el fet que amb les etiquetes englobes una informació que pot crear interès immediat a l’usuari, en aquest cas, no només en política, sinó en temes generals de la societat (esports, cinema, música…).
El que encara sorprèn més és que Twitter ha deixat de ser una xarxa social simple per arribar a ser una eina de gran importància a l’hora de decidir qui s’imposa en unes eleccions.
Ho vam veure a les últimes municipals, durant la campanya de les quals el moviment reivindicatiu de Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, va saber utilitzar aquest mitjà a la perfecció.
Un altre exemple el trobem en les últimes eleccions nord-americanes, on segurament gran part de la victòria inesperada de Donald Trump va ser gràcies a les xarxes, i especialment a Twitter.
La utilització de centenars de bots o perfils dirigits automàticament per un sistema autònom va fer que el polèmic actual president dels Estats Units tingués milers i milers d’interaccions, sobretot en les últimes setmanes de campanya electoral.
Una interacció vol dir desenes de visualitzacions. Si la meitat d’aquestes visualitzacions es converteixen en interaccions, arribem a centenars, després a milers i, finalment, a milions.
Que una xarxa social et pugui fer guanyar unes eleccions és el clar exemple que la tecnologia digital s’ha convertit en una eina política de primer nivell.
Els experts asseguren que les xarxes socials són l’eina de la societat per estar dintre de l’actualitat mundial.
Twitter ha esdevingut un poder immediat, un poder que pots portar a la butxaca dels pantalons i que et pot fer passar de l’anonimat a la circulació viral d’un contingut que tingui interès o pugui crear discrepància.
Tenint en compte tot això, cal aprendre a utilitzar aquesta eina, més en l’àmbit polític, ja que un ús inadequat pot comportar que aquest poder que tens a la butxaca se te’n vagi de la butxaca i de les mans.
