Franz Kafka va publicar un breu conte titulat Davant de la llei. Ho recordava Enric Juliana fa uns dies. Un home del camp va anar a palau a la recerca de justícia. La porta estava oberta, però el guàrdia li va dir que no entrés. Quan preguntava si hi podia entrar per trobar la llei, el guardià sempre responia que era possible, però que aleshores no era el moment. L’home esperava davant de les paraules del guardià: «ara, no». La vida avançava i l’home va envellir. Llavors, emmalalteix i quan va trobar-se a les portes de la mort, va preguntar per quina raó mai ningú no s’ha acostat a la porta per trobar la llei i només ho havia fet ell. El guardià va respondre-li que ningú no ho podia fer, perquè aquella porta de llei i de justícia era només per a ell. “Ara la tancaré”, va concloure el guardià.
Si en alguna ocasió, les paraules, la gesticulació i la pressió han assenyalat que per un camí «ara no» és moment d’agafar-lo, ha estat en motiu de la decisió del president Pedro Sánchez de buscar un pacte amb els partits independentistes de Catalunya. En aquestes circumstàncies, quan encara no se sap res sobre si hi haurà acord o no n’hi haurà, la legislatura té l’aparença d’impossible ja abans de començar. El soroll, que farà el PP i Vox, serà comparable a quan es varen recollir firmes contra l’Estatut, que de fet va ser una de les causes que hauran d’explicar els historiadors quan parlin de l’inici del «procés». La premsa de Madrid conservadora, que ja ha posat el crit al cel i les crítiques contra Pedro Sánchez han arribat a límits de decibels molt alts, no s’aturarà a l’espera d’un mandat curt. El CGPJ, amb el mandat superat, insistirà en les tesis favorables al PP, quan haurien d’haver cessat en les seves funcions fa mesos i mesos. Això si que és saltar-se la Constitució.
El president Rodríguez Zapatero ha recordat que la dreta espanyola ha dit moltes vegades que s’acaba Espanya, que s’acaba l’estat de dret i que s’acaba fins i tot la democràcia. Els socialistes no és la primera vegada que un partit polític vol definir-nos d’aquesta manera, quan en realitat mai no hem sortit ni mig centímetre de la democràcia iniciada amb la transició. El catastrofisme és tan exagerat que qualsevol dia anunciaran que s’acaba el món per culpa de Pedro Sánchez. Això no obstant, si es mira enrere, tots recordarem moments on la dreta ha dit que s’acaba Espanya, la democràcia i l’estat de dret. Ho va fer si continuava governant Felipe González. Fan memòria? Hi varen insistir molt i molt des de 1990 fins a 1996. La pressió va ser absoluta. D’altra banda, la crisi del 2008 va servir-los per explicar que, encara que va tenir afectacions mundials, qui n’era el responsable únic va ser Zapatero. En fi, allò que no suporten, és que hi hagi un president d’esquerres. I l’única cosa que s’acabarà, si hi ha acord, és la possibilitat que governi PP i Vox.
PP i Vox tenen legitimitat per presentar-se a les eleccions, però moltes coses que diuen i opinen no poden ser més oposades a les altres formacions polítiques, que tenim un conjunt de diputats i diputades superior a la d’aquests dos grups polítics. Les dretes han iniciat, a més a més, una batalla cultural on la llibertat de les dones és posada en qüestió, on els drets humans dels immigrants són posats en dubte i on es banalitza amb la repressió terrible i continuada d’un règim tan obscur i retrògrad com el Franquisme. Havent passat tot això, PP i Vox no arriben a la democràcia. L’alternativa, és clar, que pot governar, si hi ha pacte, perquè representen a una majoria de la ciutadania d’Espanya.
El pacte per governar té aquest element fonamental, molt més que no pas estar d’acord amb molts punts amb els partits que donin llum verd a la legislatura. Això ajuda a comprendre que, en política, el perdó -va escriure Hannah Arendt- no és un concepte operatiu. No es tracte de perdonar ningú, sinó de fer possible poder conviure des de la diferència de pensament polític. Poder unir, amb un acord mínim, allò que està desunit, per no dir trencat. Altres parlen molt d’unió, però apaguen el foc amb gasolina, han trencat tots els ponts de diàleg amb tothom a excepció de l’extrema dreta. I, així, no es construeix res. En canvi, hi ha qui passaria mitja vida argumentant en contra del nacionalisme dels independentistes i l’altra mitja per defensar que tots puguem parlar des d’un respecte mínim mutu.
Aquesta és la porta oberta de Pedro Sánchez i el president tindrà el coratge de creuar-la, si ho pot fer amb totes les garanties de l’actual ordre constitucional. Això es dona per descomptat. I, si alguna cosa s’ha de corregir, el Tribunal Constitucional se n’encarregarà amb rectituds. Les garanties hi són totes. El PP i Vox ho poden criticar. És el seu dret. No poden anar més enllà. Aquestes són les regles de la Llei.
