Som a prop de la Festa de Tots Sants i del Dia dels Difunts. En els nostres morts, però, hi pensem cada dia: aquesta és la seva eternitat en nosaltres. Els nostres morts més pròxims per raó de família o d’amistat ens fan companyia, fins i tot parlem amb ells, si bé no en veu alta, ja que potser ens prendrien per folls. Hi parlem amb la veu interior que ens uneix, i tant com ens uneix!
El nostre sentir humà se situa entre plans de la realitat diversa que es dona en un mateix temps, també en el temps interior. Per exemple: el sentiment de pèrdua per la mort d’un ésser estimat s’agermana a la creixença del seu record, a vegades fent atenció a detalls molt petits, però tan significatius ara que sense el pes de la matèria els percebem amb tota la seva dimensió simbòlica i espiritual.
La mort és un dels temes que la filosofia, tant la clàssica com la moderna, ha tractat més abastament. I és que per a un ésser viu amb consciència de ser-ho el sorprèn la seva finitud tot i experimentar-la a través dels altres. «Un dia no hi seré», ens diem, però el nostre pensament es projecta més enllà d’aquest dia com passa a vegades en els somnis en els quals ens veiem morts però no ens en sentim. És natural si entenem el nostre ser més enllà de la biologia. Jo no vaig saber ben bé en què consistia la metafísica fins que vaig entendre que el que experimentava era metafísica. És a dir: aquest ser entre les realitats diverses, tant les denses com les subtils, que vivim els éssers humans, tantes de les quals escapen a les explicacions racionals.
Hi ha vida més enllà de la vida? N’hi ha més enllà de la creença en una fe religiosa que ens projecta en un cel, sinònim de pau, si més no; n’hi ha fins i tot de manera biològica, còsmica: l’energia canvia però no es destrueix. I n’hi ha segons els relats dels qui han tingut experiències límit a la mort, i de les quals n’han donat crèdit metges com Manuel Sans Segarra. Així, doncs, la mort és un final, no el final.
Cada vegada que recordem els nostres morts els donem vida a través de la nostra. És clar que quan nosaltres no hi serem no els podrem recordar… Però la vida té la seva memòria, fins i tot en la matèria: en les traces que anem deixant pel camí fins i tot quan ja som cendra, en un nom en una làpida, en una imatge en un retrat, en la signatura en una carta, en la pàgina d’un escrit. Som, doncs, més enllà de la nostra biografia històrica: m’agrada dir que som postbiografia a través del record dels altres i ‘presència real’ en aquelles converses que ningú no pot sentir però que, en la seva preciosa, càlida intimitat, escolta també l’univers i que alguns en diem Déu.
