“Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica, etc… Aixís parlen els nostres periòdics l’endemà d’unes bèsties eleccions i per molt que exagerin no es comprendrà mai la magnitud de la bullanga que acabem de passar”
D’aquesta manera s’adreçava Josep Pijoan al poeta Joan Maragall, que estiuejant a Caldetes no havia viscut els arravatats dies de juliol de 1909 a Barcelona. I com explica Josep Benet a “Maragall davant la Setmana Tràgica”, és justament la intenció de comprendre “l’estat estrambòtic” en què es veié la ciutat, i sobretot, d’extreure’n una profunda i conscient reflexió i ensenyança moral pel país, el que guià la reacció del poeta després dels fets de la Setmana Tràgica.
Des de l’estiueig, Maragall de seguida en comença a tenir notícies pels seus amics. I si en un primer moment dubta, a la seva tornada a Barcelona, impressionat, decideix parlar i li adreça a la ciutat el primer dels seus famosos articles: “Ah, Barcelona!”. La Gran Encisera – que “empaita la monja i li crema el convent, i després el refàs més potent”- , havia perdut el seny, i com tal horroritzava el poeta, però no es limita a compadir-se o a condemnar-la, sinó que posa sobre la taula les preguntes claus sobre aquells dies, i les hi fa a la seva classe i al seu país.
Com brillantment descriu Josep Benet, Maragall no resta mut davant d’una ciutat que, si bé havia seguit desmenjada la crema des dels balcons, l’endemà va horroritzar-se i es posà a clamar venjança; davant d’una ciutat de polítics que jugaven a les conspiracions per després amagar-se en els moments difícils; davant d’una ciutat que havia perdut l’amor i el perd. I, en ple procés de repressió, davant la imminent execució de Ferrer i Guàrdia, Maragall escriu el més cèlebre dels tres articles: “La ciutat del perdó”, sol•licitant a la gent de Barcelona que s’uneixi en una regeneració cívica i moral, que comenci per l’indult – però sobretot pel perdó – als condemnats.
Els avatars polítics, socials i periodístics, l’ambient d’una ciutat que avergonyida s’havia girat cap a la reacció sense meditar i finalment la cruesa de restar inèdit que patí l’article, van afectar profundament Joan Maragall.
A partir d’aquest moment l’escriptor entra en un estat de pessimisme individualista gairebé anarquitzant, en el sentit nacional, polític, literari, àdhuc religiós. D’aquest estat de l’ànima de Maragall, en sortirà el tercer i últim article amb la Setmana Tràgica com a rerefons, “L’església cremada”, on en una preciosa evocació de la missa en una capella que ha patit les flames de la torba incendiària, afirma valent que “destruint l’església, heu restaurat l’Església, perqué aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors...”.
Benet en aquesta obra es pregunta si no seria motiu d’estudi la reacció dels intel•lectuals catalans de l’època davant la Setmana Tràgica. Sobre Maragall, Josep Benet en fa un retrat intents i precís, amarat de sentiment però rigorós, amb una projecció cap a l’època en que fou escrit i amb una encara vigent reflexió sobre el paper de l’escriptor en el seu entorn i en seu país, que ha esdevingut un clàssic.
I no ha d’estranyar al curiós lector que, buida l’oferta bibliogràfica de novetats solvents, s’hagi reeditat “Maragall davant la Setmana Tràgica”, primera obra publicada de l’autor l’any 1964, que no es tracta només d’un estudi valuós sobre el més important poeta i intel•lectual del moment, sinó d’una brillant aproximació a aquest dies de juliol, fenomen caòtic i passional, trist i violent, alhora que tan profundament barceloní i català, que cent anys després manté ben vius els misteris i les contradiccions.
