El 30 de novembre va ser el Dia Internacional de la lluita contra els Trastorns Alimentaris (TCA), on s’inclouen, entre altres malalties, l’Anorèxia i la Bulímia.
Una data que busca la presa de consciència sobre la gravetat d’aquests trastorns; que són malalties mentals greus que impacten de forma significativa tant a nivell físic com psicològic i social. I que alhora es caracteritzen per alteracions en el comportament que afecten, com veiem, o quina percepció tenim, de l’alimentació, el pes o la figura. Una data també per manifestar el suport a qui els pateix.
Aquest trastorn afecten majoritàriament a nenes i dones joves, i també a nens. Les dades ens marquen, com s’està incrementant en adults i que l’edat de debut és cada vegada més primerenca.
No hi ha estudis epidemiològics, ni dades de prevalença. Les dades de què es disposen s’obtenen de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) anual, que contempla, per una banda, la mateixa declaració dels i les pacients i, per l’altra, el nombre d’ingressos hospitalaris efectius durant l’any analitzat.
La darrera Enquesta de Salut (2023) ens diu que 85.000 persones de més de quinze anys declaren que pateixen TCA. El 25% dels ingressos infantojuvenils mentals són causats per TCA i el 92% d’aquests ingressos són de dones joves i nenes – ja que s’estan trobant pacients de dotze anys i menys-.
La pandèmia va fer que l’any 2021 s’atenguessin 4.661 persones més que el 2018, això és un increment del 61,1%. Un 47,5% dels casos eren nous i majoritàriament entre els 12 i els 17 anys.
Les dades són esfereïdores i cal valentia política per abordar els múltiples factors que acaben comportant un TCA, que generen greus conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials.
Parlem dels factors socials i la forta pressió estètica que pateixen sobretot les dones, però cada vegada més els homes. On es potencia un cos de les noies prim amb un ideal estètic que no és assumible.
Amb una confusió habitual entre la primesa i la salut, a través de la cultura de la dieta, i també de tot el moviment al voltant del món healthy portat a l’extrem (ortorèxia), on s’ha normalitzat àmpliament la pràctica de fer “dieta” i on el sobrepes o la diversitat corporal es relaciona amb connotacions negatives com la falta de cura personal.
Si no estàs prima és perquè menges malament i no fas exercici físic. Judicis socials que acaben derivant en gordofòbia, pressió i violència estètica.
I aquí cal entrar en el paper de les xarxes socials i el món de les i els influencers. Persones amb un altaveu social molt important però sense cap mena de coneixement i consciència mèdica; i que en cap cas tenen en compte ni la biologia, ni les vulnerabilitats econòmiques i socials, ni familiars que poden patir qui està darrere la pantalla.
Ja fa uns anys, bastants, que va començar a aparèixer a Internet i a les xarxes socials l’apologia de l’anorèxia i la bulímia, no com a malalties mentals, sinó com estils de vida. L’anorèxia i la bulímia s’anomenen com si fossin dues amigues: Ana-Anorexia i Mia-Bulimia.
I a partir d’aquí no ha parat de créixer. A les xarxes apareixen molts continguts de rutines d’exercici físic, dietes, productes miraculosos que generen cossos perfectes (moltes vegades modificats digitalment) i models de cossos que s’allunyen del que és realment un “cos normal”.
Aquests continguts tenen un gran impacte en persones sanes, però sobretot en les noies més vulnerables i amb una certa insatisfacció corporal, submises en la recerca d’un cos perfecte.
Però ningú parla de la ingent quantitat de diners que es mou darrere aquesta indústria de la “influència” – a més de la submissió als algoritmes de les mateixes aplicacions –, la indústria alimentària i la farmacèutica o para-farmacèutica. No hi ha frontera entre la veritat i la mentida.
Hi ha un aspecte que encara voldria esmentar, tot i ser molt conscient que el problema és molt complex, com ho és el seu abordatge.
Parlo de l’adolescència, grup d’edat diana per la pressió estètica, amb el gran impacte de les xarxes i la comparació constant entre iguals. El sentiment de pertinença és vital en l’autoestima, i això explica la tendència a imitar comportaments.
A les xarxes socials es reprodueixen els missatges que les dones troben també en el seu dia a dia, també a vegades en la mateixa família, que de manera inconscient no atén la diversitat corporal, ni té en compte la mateixa biologia.
I acabo, amb una recomanació, alerta amb les campanyes de prevenció de l’obesitat, perquè tot i que són bones campanyes de salut, sobretot pensant en el futur, tenen un impacte molt negatiu sobre els i les adolescents.
