La primavera àrab refà el Mare Nostrum
Una de les sensacions més fortes com a europea mediterrània en visitar els països musulmans de la ribera sud és adonar-se que una se sent com a casa. Les ruïnes gregues, romanes i àrabs resulten familiars i l’estil de vida –fins i tot amb ulls de dona—és similar. Compartim el mar i la història antiga però el destí ens ha separat.
Si no fos per la religió i l’estructura político-social –que és molt si no fos– els catalans tindríem molt més en comú amb un magrebí o llevantí que amb un letó o un finlandès.
Ai las, els mediterranis del Nord hem emprès des de l’Edat Mitjana una comunitat de valors amb els altres europeus i no amb els veïns del Sud.
El desembre de 2010, l’autoimmolació de Mohammed Bouazizi a una ciutat de províncies tunisiana marca el tret de sortida de l’anomenada “primavera àrab”. Una revolució democràtica que torna a acostar les dues riberes del Mare Nostrum. Demostra una admirable valentia i una nova maduresa de societats que sotsvaloràvem com a meselles sense remei. Una Mediterrània democràtica fóra una mar molt més unida.
L’homenatge de la revista nord-americana TIME, declarant persona de l’any 2011 al/ a la manifestant, va sobretot per als que se la juguen per protestar, amb tot el respecte per als manifestants occidentals que han vingut després.
Les noies i nois àrabs arriscant la vida per defensar pacíficament els seus drets democràtics han inspirat a la vegada els joves espanyols indignats, que també se senten estafats per la classe política i sense perspectives de futur.
Els indignats espanyols es van donar a conèixer amb acampades massives a diverses ciutats – Puerta del Sol a Madrid i Plaça Catalunya a Barcelona- a partir del 15 de maig de 2011, i que van acabar desallotjades mesos després amb més o menys intervenció policial. Diuen que a part de l’ús de les xarxes socials per a la mobilització, poc comparteixen amb les revolucions a diversos països àrabs. Els joves àrabs recorden a llurs coetanis occidentals que el poble pot assolir el que semblava impossible a base de manifestacions pacífiques.
Els indignats s’inspiren també en l’opuscle best-seller “Indignez-vous!” d’un supervivent de la resistència francesa durant la 2a. Guerra mundial. L’ancià exdiplomàtic Stéphane Hessel ens exigeix una rebel·lió constant contra les injustícies per molt arrelades que estiguin. Hi inclou la situació a Palestina, que proposa corregir des de la no-violència.
A l’Estat espanyol demanen “Democràcia real, ja!”. Amb la democràcia adquirida, n’exigeixen més qualitat, mentre que a l’altra ribera hi ha en joc drets i llibertats fonamentals. Entre elles, la llibertat de religió i la igualtat entre home i dona.
Que la democràcia espanyola deixa molt que desitjar no sorprendrà ningú. Sense anar més lluny, observeu la vergonya internacional del jutge Garzón humiliat per judicis espuris manipulats des de la dreta nostàlgica del franquisme.
L’atur juvenil de vora el 50% més que dobla la mitjana europea. Hi ha hagut 300.000 execucions hipotecàries des que va petar la bombolla immobiliària el 2007. Els indignats mobilitzen masses per evitar desnonaments de famílies i ja els han sortit èmuls als Estats Units, amb el moviment Occupy Our Homes.
La pell de toro immersa en una crisi sistèmica sense fi observa estupefacta l’eclosió de nombrosos casos de corrupció pública, grotescos i barroers, arribant àdhuc al gendre del Rei. El saqueig desvergonyit de fons públics durant els anys de bombolla tingué lloc sobretot a la costa mediterrània, des del País Valencià fins a Andalusia passant per les Illes Balears. Que l’expresident valencià Francisco Camps hagi estat declarat innocent en un cas flagrant de suborn és com una broma pesada.
Els problemes d’Espanya els comparteix també el Mediterrani Sud, i amb més gravetat encara. Molts joves àrabs deuen pensar que tant de bo s’haguessin de manifestar “només” per més qualitat democràtica. A ells, els nostres germans, el repte de bastir societats lliures de veritat. Europa, com es demostrà a Líbia, hi ajudarà.
Hi ha feina. Caldrà l’esforç continuat de vàries generacions i no abaixar la guàrdia.
